divendres, 24 d’abril de 2009

La nostra ciutat i el Sant Jordi

Ahir, passejant pels carrers plens de Barcelona, se’m va esvair qualsevol dubte de si Barcelona és o no la ciutat perfecte on viure. Molts dels que hi vivim la defensem sempre, per què la trobem realment fantàstica, ja sigui per la seva història, perquè és un gran centre cultural, pel temps que ens regala, pel mar que la bordeja...o pels grans moments que ens ha donat a cadascú de nosaltres. Però segur que hi ha moltes ciutats que pels seus habitants són les ideals per viure-hi.
Però quantes ciutats celebren el Sant Jordi? Un dia que sembla que per acte de màgia transformi la nostra ciutat preciosa, en idíl•lica. Un dia que veure una cara de mal humor al mig del centre ens sembli estrany, o una discussió entre dues persones una barbaritat! I és que passejant em vaig adonar, encara una mica més, de la grandesa d’aquest dia tan únic i original, on amor i cultura s’uneixen, sense un sentit d’obligació. Per què és veritat que no és cada dia que les roses i els llibres es regalen, però Sant Jordi tampoc és una imposició, sinó un plaer –o com a mínim és la sensació que a mi em dóna−.
I potser això és perquè el dia no tracta tant de les individualitats entre parelles, sinó de l’amor entre tothom, que s’estén per cada racó de la ciutat, donant-li aquesta atmosfera que, sincerament penso, no existeix cap altra dia de l’any.
I caminant sola ahir, en busca de la rosa perfecte, em vaig sentir feliç i orgullosa de poder formar part i d’estar completament submergida en una ciutat que pel simple fet de tenir el Sant Jordi, ja es converteix en la ciutat on viure.

(sense ànims d’ofendre les altres ciutats de Catalunya)

Llibres que m'han regalat


Mil sols esplèndids, Khaled Hosseini

Just després d'haver-me llegit "El caçador d'estels", no hi havia llibre que em fes més il•lusió que em regalessin, per poder seguir endinsant-me en un món que desconeixia quasi al complet i una cultura que era un misteri per mi; l’afganesa.


La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer

Una novel•la epistolar amb un nom i una tapa que quan me la van donar la meva primera reacció va ser: “quin llibre més estrany!”, i estar encantada al descobrir que va sobre una escriptora, un editor, i de la cerca d’un tema prou interessant sobre el què escriure, que finalment es troba en una illa anglesa anomenada Guernsey.

Llibre que he regalat


Petons de diumenge, Sílvia Soler

No me l'he llegit, però pel que sé, hi ha records, amor, família i superació davant la dictadura espanyola. Confio en ell, en que estigui ple de la tendresa que m'han dit que conté, i que t'agradi, espero de tot cor que t'agradi.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!

(Si algú ha llegit, vol llegir, o no vol llegir aquests llibres per alguna raó, la seva opinió és benvinguda!)

dilluns, 20 d’abril de 2009

Solitud


La solitud és la que borra,
la que esquerda l’aire ponent.
En ella trobem la llàgrima seca
incrustada en el gris de la pell.
Com el mar que no troba l’onada
i el foc que no sap què cremar,
rega amb força les ànsies
de buscar el batec temorós.
Els arbres que abans respiraven
l’anhel de la bella estació,
ja no ballen amb fulles de vida,
sinó nus sota el fred silenciós.
No es veu la fi de l’abisme,
ni es preveu el cop imminent,
tan sols cauen les llàgrimes
infectades del negre més fosc.
Desperta la solitud solemne
entre el xiuxiueig viu del passat
i les paraules aspres de l’avui.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Latika's Theme - Slumdog Millionaire


Jamal: I just need Maman to like my singing, and were in the money, big money Latika.

Latika: And then what? Can we stop begging?

Jamal: Begging? Are you kidding? We'll live in a big house on Harbour Road. You, me and Salim, the three musketeers.

Latika: Harbour Road? Really?

Jamal: Yes, in the moonlight. You and me. You'll dance with me won't you? [dances]

Latika: [laughs] I hope you sing better than you dance.

dilluns, 6 d’abril de 2009

El noi del pijama de ratlles, John Boyne


No vaig a fer una crítica literària sobre el llibre que tractaré avui, sinó una crítica d’edició. Sí, he d’admetre que últimament em fixo més en l’edició dels llibres, o potser no necessito ni fixar-m’hi perquè destaca per sí sola, per bé o per malament. Fa uns dies em vaig disposar a llegir El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. Feia temps que me’l volia llegir, la gent m’havia dit que estava bé, que era curt i una lectura fàcil, per passar el temps. És així, estic totalment d’acord. El contingut em va agradar, és interessant com l’autor enfoca el relat, des del punt de vista d’un nen. És normal que es convertís en un llibre popular, però malauradament aquí és on sorgeix el defecte, el gran problema de l’edició.
No trobu normal, i no crec que s’hagi d’acceptar un llibre ple, i quan dic ple és PLE, d’errors en el text. A vegades m’he trobat en alguns llibres que potser falta una lletra, que dues paraules no estan separades, que falta una paraula sencera, etc. Però acostuma a passar poc i, si passa, és una vegada en tot el llibre, no dos, ni tres, ni quatre, ni cinc, ni sis...com passa en el llibre en qüestió. Hi falten lletres, paraules, hi ha verbs mal conjugats...errors que semblen propis d’una edició feta amb poca cura i pressa.
No passaria res si no influís en la recepció del text, però, com a mínim a mi, m’influeix molt. És a dir, una cop ja m’he trobat amb dos o tres errors, la meva ment canvia la manera de llegir, i sembla que ho faci amb precaució, més a poc a poc, vigilant per no trobar-se un altre obstacle. I és que no és això el que ha d’assegurar una editorial? Una lectura fluïda, per molt simple o complex que sigui el text en si?
El llibre em va deixar amb un sabor agredolç. Per una banda, la història m’havia agradat, però per l’altra, havia tingut la sensació de que estava llegint un producte posat en venta pel simple fet de tenir garanties econòmiques. Puc entendre que una editorial estigui ansiosa per introduir un llibre al mercat, però no és excusa per permetre’s tants defectes en el text.
La veritat és que no sé si l’editorial Empúries s’haurà adonat d’aquest fet, o si algú li haurà fet saber, però jo concretament m’he llegit la tercera edició, de l’agost del 2007, i no sembla que hi hagi hagut canvis des de la primera del febrer del 2007.
Em sap greu no poder donar proves, la veritat és que només em vaig apuntar un d’aquests casos dels quals m’estic referint, perquè va ser “la gota que colmó el vaso”, i curiosament també va ser l’últim error del llibre, a la pàgina 191 (en té 201):

Shmuel es va girar justament quan Bruno procedia al toc final del vestuari i es va posava la gorra de ratlles sobre el cap.

Potser exagero, potser sóc massa maniàtica, però, com ja he dit abans, no m’agrada tenir a les mans un llibre que sembla que s’hagi editat amb la intenció de posar-lo en el mercat com abans millor. Independentment de que el contingut sigui bo o dolent, ho trobo una falta de respecte vers el lector.