dimecres, 30 de setembre de 2009

Marbre

A vegades em quedo sense poder respirar aquell aire que fa poc m'havia omplert de vida. I quan em passa, apareix una suor incòmoda sobre la meva pell, i el cor, tot i bategar ràpid, es troba parat. No sé ni perquè, ni per qui. Però sé que surto, amb les paraules, amb les llàgrimes, amb el jo que sempre aconsegueixo fer aparèixer. I noto aquelles mans que tan sols em toquen la superfície del cos però arriben a les profunditats més doloroses, i les cura. I aquells ulls marrons plens de tu, de mi, de tot, plens d'aquella llum que sempre em fa sortir. Torno a respirar, però aquesta vegada l'aire té gust a uns llavis carnosos que em fan trobar de nou. I de sobte soc matèria prima, i respiro més que mai.

dimarts, 22 de setembre de 2009

22 de setembre.

I de nou ha sonat el despertador. No feia massa que l'havia sentit per última vegada, ja que a l'estiu, per molt que no ho sembli, també existeix el temps i els horaris i les obligacions...a vegades. Però avui ha sonat diferent, i la son era més aclaparadora que en qualsevol dia dels passats mesos, i l'aigua de la dutxa estava més freda tot i que estava a la temperatura de sempre. Per la finestra, veia un cel matiner i, al sortir al carrer, es notava en l'aire que avui era un dia poc comú. Caminava, fent el camí de sempre, encenent el cigarro al mateix lloc, escoltant Facto, per començar bé, molt bé. Els peus se m'han mullat, perquè aquella gespa sempre està mullada, no sé perquè, però sempre ho està. I tornem i escoltem i aprenem i critiquem i xerrem i ens mirem...i jo que ho havia oblidat, se m'havia anat del cap, sort que ella m'ho ha dit, que avui no només és un dia diferent per les raons òbvies, sinó perquè avui comença, SÍ SÍ!, comença...no el curs, ni la rutina...no...avui comença la tardor.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Werther, sense judicis.

Fragment del treball: El suïcidi de Werther

El suïcidi és realment el més important de Les penes del jove Werther? Si tenim present que ja des del principi de l’obra se’ns mostren molts indicis del final, arribem a la conclusió que no, el suïcidi segurament no era el tema més important per Goethe. Però sense dubte, és la conseqüència natural del personatge que ha creat, és a dir, que Werther, amb el seu esperit romàntic, és incapaç de tenir un final feliç; els seus ideals, la seva personalitat i la seva persona al complet no li permeten cap altre final que no sigui el que Goethe li escriu. El suïcidi és la conseqüència natural de la vida que ha decidit portar el jove. Goethe decideix portar el seu personatge a l’extrem, arribant al punt que es mata per l’Amor, amb majúscula, per què és l’essència de la vida de Werther.

El títol, Les penes del jove Werther, sembla errat. El jove està tan capficat amb que el seu amor no és correspost, que és incapaç de veure la vitalitat que desprèn, el pur sentiment que desborda. És incapaç de ser feliç per poder estar sentint tot el que ell sent. Precisament per això, tota la felicitat es converteix en pena, i ja no és capaç de veure res amb optimisme. El suïcidi fa feliç a Werther, com bé hem vist anteriorment, ell sent que la seva mort l’unirà amb la Lotte durant tota l’eternitat, i tal com ens demana el narrador al principi de l’obra: “Al seu esperit i al seu caràcter no li negueu la vostra admiració ni el vostre amor; ni al seu destí, les vostres llàgrimes”, per tant, deixem que Werther es tregui la vida, deixem que es mori estimant i acomiadant-se del seu gran Amor. Perquè acceptant-ho o no, si llegim i coneixem a Werther, la seva vida només podia tenir aquest final; una mort per amor.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Y sí...seguiremos

Banda sonora d'un setembre que ens somriu i ens somriurà encara més...




Seguiremos - Macaco

dilluns, 7 de setembre de 2009

"El finit és l'infinit, i l'infinit el finit. El present és eternitat."

Recomano llegir cada dia un conte zen. Alguns són breus, tan breus, que no saps ben bé el que volen explicar. Hi ha altres més llargs, potser fins i tot de tres pàgines, que tampoc aclareixen res ni donen solucions al conflicte que presenten, si és que s'hi troba algun conflicte. Alguns acaben d'una manera tan òbvia que mai l'haguessis endevinat, i altres simplement ni acaben...et deixen amb les ganes de saber més, de saber on volen arribar aquelles paraules que sense tenir sentit tenen tot el sentit del món.

El zen és una experiència íntima, que permet unir el visible i l'invisible, el relatiu i l'absolut, allò que passa i allò que resta. No és ni el bé ni el mal, ni el sí ni el no, ni la buidor ni la plenitud.

Els millors contes Zen, Henri Brunel