dijous, 31 de maig de 2012

Suc de taronja

Els tres minuts ens exprimeixen les mil paraules.

dimecres, 30 de maig de 2012

Veure o creure

The less we see the more we believe.

Orlando, Virginia Woolf
[Harcourt, 2006]

dilluns, 28 de maig de 2012

Irracional (o decimal infinit no periòdic)

Ric perquè el meu boli està acostumat a escriure paraules i no números i fórmules matemàtiques. Les línies de les fraccions no em surten rectes i la millor calculadora que tinc és la de l’ordinador, que no sé per què mai em dóna el resultat que necessito. I em concentro i giro la pàgina per tornar a començar i dins el meu cap intento formular amb paraules allò que potser només es pot representar amb números. I aleshores xoco contra mil parets abstractes i invisibles que la meva ment no sap abastar. Sí, si jo ho admeto. Cosa que no vol dir que no ho segueixi intentant. I que no em segueixi rient de mi mateixa però, eh!, amb certa tendresa i comprensió, que jo no sabia pas on em ficava i no, no passa res! Perquè m’agrada sentir-me tan absolutament aclaparada (o overwhelmed, que m'agrada més!) i indefensa davant les mil milions de coses que encara no sé, i les cent mil milions de coses que no arribaré a saber mai.

diumenge, 27 de maig de 2012

El mateix

Que camino per aquesta ciutat sense por, sense destí, sense pressa i sense pes. Veig els mateixos carrers i arbres i bancs, estic sota el mateix cel, respiro el mateix aire i trepitjo el mateix terra. Però sempre és igual de nou. I que no canviï.

dissabte, 26 de maig de 2012

Matins i Barcelones

Spring is making promises outside. 


Little Numbers - BOY

divendres, 25 de maig de 2012

Chase the flame

For in all she said, however open she seemed and voluptuous, there was something hidden; in all she did, however daring, there was something concealed. So the green flame seems hidden in the emerald, or the sun prisoned in a hill. The clearness was only outward; within was a wandering flame. (...) Orlando went wild in his transports and swept her over the ice, faster, faster, vowing that he would chase the flame, dive for the gem, and so on and so on, the words coming on the pants of his breath with the passion of a poet whose poetry is half pressed out of him by pain. 

Orlando, Virginia Woolf
[Harcourt, 2006]

dijous, 24 de maig de 2012

Admeto

La impossibilitat de transformar-ho tot en paraules.

dimarts, 22 de maig de 2012

It comes and goes in waves

¿T'és possible de viure algun instant
sense la pressió dels fets,
entre tantes batalles
que, per més ironia,
saps que has de perdre?
I surts de casa, ara, amb certa por
del vagareig i de la solitud.
Hi ha dues realitats, a banda i banda,
i tu, tot sol, al centre,
entre un goig amb recança
i una lluita que et costa:
aquest joc amb la història i amb el temps
que no saps fins a quin
punt pots dir que són teus.
Et ve de la ciutat, que queda enrere,
un so allargat i agut,
udol o refilet. Camines ara
vorejant els rails; te'n desvies
i avances per l'ampla garriga,
es fa fosc i t'atreuen uns arbres
que se't retallen contra el cel rogenc.
La nit fa més intensa
l'olor de fum i de pinassa
i més present l'atracció del buit.
Potser no n'hi ha prou
de respirar a ple aire.
Potser tampoc no basta
de conjurar el no-res.

Entre dues batalles - Feliu Formosa


                                                                              
Comes and Goes - Greg Laswell

dilluns, 21 de maig de 2012

Intuïció

Life is to be understood, Bergson had proclaimed, not through the brain or mechanical reason, but through poetic intuition. A manifesto for Virginia Woolf to whom as poet and woman, intuition is core and kernel.

Virginia Woolf. The Will to Create as a Woman, Ruth Gruber

[Carroll and Graf, 2005]

Una intuïció no té solta ni volta,
és sols un bri de llum en la tenebra,
o un llenç blanc que s'esquinça
fendit per la veu negra de la nit.
Una intuïció no té base ni sostre,
no creu en res,
és un primer principi,
no té pàtria, no té mare,
no exigeix sacrifici ni obediència,
ni projecta cap ombra,
ni aspira a ser feliç.
Una intuïció és un buit, és una esberla,
un pont sense pilars del no-res al no-res,
com un poema.

Poema II - Francesc Josep Vélez

El roser

M'han dit que a Guatemala creix una rosa tan bonica que molts se la queden mirant bocabadats. A mi em sembla poder olorar el seu granate a 9153 quilòmetres. Distància ínfima, quasi res. La que ha de recórrer una gota abans de deixar-se anar de la pestanya.

diumenge, 20 de maig de 2012

Le chemin

Il y a quelqu'un qui cherche
Une adresse perdue dans le chemin caché

Pierre Reverdy (versos del poema Chemin Tournant)


Hay alguien que busca
Una dirección perdida en el camino oculto

Traducció de Guillermo F. Rojano (Camino sinuoso)

dissabte, 19 de maig de 2012

Respirar

La qüestió és deixar de respirar durant una estona per després agafar tot l'aire del món.

divendres, 18 de maig de 2012

Here comes a feeling you thought you'd forgotten

With lips and teeth to ask how my day went.


Horchata - Vampire Weekend

dimecres, 16 de maig de 2012

Arena

Pots pujar ràpid o lent, depenent de les ganes que tinguis d’arribar, o de la força que tinguis per pujar. I un cop en el graó més alt, si mires a baix sents el vertigen que tant ens agrada sentir a tots. Aquella sensació de saber que si caus, i creieu-me que pots caure, et faràs mal. Però tampoc no pateixes massa perquè tens prou equilibri per sentir-te segura en la inseguretat. Si t’asseus i mires endavant surts del museu i voles pels terrats de Barcelona. I pots tornar-te invisible o ser el centre d’atenció. Tot depèn del rol que vulguis prendre; si vols ser espectador o actor, si puges o et quedes a baix, si estàs sola o acompanyada...o potser cal no pujar, no tocar, només mirar. Què avorrit, això. Però bé, hi ha dies per tot.

Arena, Rita McBride

Un somriure universal

Me acuerdo del sufrimiento que en los primeros tiempos me producía la llegada de alguien intratable, o simplemente banal, justo cuando estaba sumergida en una conversación buena y bonita, en un lectura buena y bonita. Qué mal me sentaba tener que abandonar el libro, el amigo o la amiga. Notaba cómo se me dibujaba una mueca en el rostro. Mis diablos interiores se daban codazos y me guiñaban un ojo: «¿A qué estás esperando para mandárnoslo?». Con el tiempo me dije: «Esto no puede seguir así. Hay que hacer como los religiosos de verdad: no tener preferencias, o muy pocas». El estado de ánimo de los libros es una sonrisa universal. En consecuencia, me esforcé para sonreírles a todos; al principio tuve que aplicarme, a menudo forzada, pero luego las pequeñas victorias trajeron consigo las grandes: mi sonrisa me hacía sonreír.

Rue de l'Ódeon, Adrienne Monnier
[Gallo Nero, 2011]

diumenge, 13 de maig de 2012

Ces jours mystérieux

Je ne veux plus partir vers ces grands bols du soir
Serrer les mains glacées des ombres les plus proches
Je ne peux plus quitter ces airs de désespoir
Ni gagner les grans rons qui m'attendent au large
C'est pourtant vers ces visages sans forme que je vais
Vers ces lignes mouvantes qui toujours m'emprisonnent
Ces lignes que mes yeux tracent dans l'incertain
Ces paysages confus ces jours mystérieux
Sous le couvert du temps grisé quand l'amour passe
Un amour sans objet qui brûle nuit et jour
Et qui use sa lampe ma poitrine si lasse
D'attacher les soupirs qui meurent dans leur tour
Le lointains bleus les pays chauds les sables blancs
La grève où roule l'or où germe la paresse
Le môle tiède où le marin s'endort
L'eau perfide qui vient flatter la pierre dure
Sous le soleil gourmand qui broute la verdure
La pensée assoupie lourde clignant des yeux
Les souvenirs légers en boucles sur le front
Les repos sans réveil dans un lit trop profond
La pente des efforts remis au lendemain
Le sourire du ciel qui glisse dans la main
Mais surtout les regrets de cette solitude
O coeur fermé ô coeur pesant ô coeur profond
Jamais de la douleur prendras-tu l'habitude

Encore l'amour - Pierre Reverdy



No quiero partir hacia esos grandes ocres de la tarde
Apretar las manos heladas de las sombras más próximas
No puedo dejar estos aires de desesperanza
Ni ganar los grandes círculos que me esperan con desahogo
Es por tanto hacia estos rostros sin forma donde voy
Hacia estas líneas móviles que siempre me aprisionan
Estas líneas que mis ojos trazan en lo incierto
Estos paisajes confusos estos días misteriosos
Bajo la cubierta del tiempo grisáceo cuando el amor pasa
Un amor sin objeto que arde día y noche
Y que utiliza su lámpara mi pecho tan cansado
De atar los suspiros que mueren en su torre
Las lejanías azules los países cálidos las arenas blancas
La playa donde rueda el oro donde germina la pereza
El muelle tibio donde los marineros duermen
El agua pérfida que viene a acariciar la roca dura
Bajo el sol goloso que pace la hierba
El pensamiento amodorrado entornando los ojos
Los recuerdos ligeros en bucles sobre la frente
El reposo sin sueño en una cama demasiado profunda
La pendiente de los esfuerzos aplazada al día siguiente
La sonrisa del cielo que resbala en la mano
Pero sobre todo la pesadumbre de esta soledad
Oh corazón cerrado oh corazón pesado oh corazón profundo
Jamás te acostumbrarás al dolor

Todavía el amor - Pierre Reverdy (Trad. Guillermo F.Rojano)

dissabte, 12 de maig de 2012

M'apropo

Des de la quietud que m’obligo
penso en els crits que et fan melodia;
prims, tímids, caòtics i serens.
Et penso des de la meva fortalesa,
des de les paraules que van mirar-se
fins a unir-se i crear poesia.
He estat allà però he tornat,
estic lluny d’on vaig marxar
però més a prop de mi.

dijous, 10 de maig de 2012

Absència

Fa dies que t’espero,
i sento com t’aproximes
amb cada hora
                            eterna
de primavera.
Camines a prop meu
sense fer soroll,
sense fer mirada.
Travessem una ciutat
que canto de memòria.
Però quan et toco,
                                  quan et parlo,
tot és aire.
On ets?
               On ets?
                              On ets?
O ets
                  només
absència?

dimecres, 9 de maig de 2012

La teva mà dins la meva

     Mets ton front sur mon front et ta main dans ma main,
Et fais-moi des serments que tu rompras demain,
Et pleurons jusqu'au jour, ô petite fougueuse!
                                                                                                                                                                                                 Paul Verlaine (Versos del poema Lassitude)

dimarts, 8 de maig de 2012

Amunt

Lleugeresa de nit

sobre un camí

que no s'acaba.

dilluns, 7 de maig de 2012

Viuen en la ment

They are the wildest, freest, most irresponsible, most unteachable of all things. Of course, you can catch them and sort them and place them in alphabetical order in dictionaries. But words do not live in dictionaries; they live in the mind. If you want proof of this, consider how often in moments of emotion when we most need words we find none. (...) And how do they live in the mind? Variously and strangely, much as human beings live, by ranging hither and thither, by falling in love, and mating together. 

Craftsmanship, Virginia Woolf
[Penguin, 2009]

Són les més salvatges, lliures, irresponsables i ineducables de totes les coses. Clar que pots agafar-les i ordenar-les i posar-les en ordre alfabètic en diccionaris. Però les paraules no viuen en diccionaris; viuen en la ment. I si vols prova d’això, considera quantes vegades en moments d’emoció, quan més necessitem les paraules, no en trobem. (...) I com viuen en la ment? De manera variada i estranya, igual que viuen els éssers humans, anant d’aquí cap allà, enamorant-se i aparellant-se.

Craftsmanship, Virginia Woolf

El jo errant

But what could be more absurd? It is, in fact, on the stroke of six; it is a winter’s evening; we are walking to the Strand to buy a pencil. How, then, are we also on a balcony, wearing pearls in June? What could be more absurd? Yet it is nature’s folly, not ours. When she set about her chief masterpiece, the making of man, she should have thought of one thing only. Instead, turning her head, looking over her shoulder, into each one of us she let creep instincts and desires which are utterly at variance with his main being, so that we are streaked, variegated, all of a mixture; the colours have run. Is the true self this which stands on the pavement in January, or that which bends over the balcony in June? Am I here, or am I there? Or is the true self neither this nor that, neither here nor there, but something so varied and wandering that it is only when we give the rein to its wishes and let It take its way unimpeded that we are indeed ourselves? 

Street Haunting, Virginia Woolf
[Penguin, 2009]


Però què podria ser més absurd? Són, certament, prop de les sis; és un vespre d’hivern, estem caminant cap a la botiga per comprar un llapis. Com, doncs, podem estar també en un balcó en el mes de juny portant perles? Què podria ser més absurd? Però és la bogeria de la naturalesa, no la nostre. Quan ella va començar la seva obra mestre, la creació de l’home, s’hauria d’haver concentrat en una sola cosa. Però en canvi, girant el cap, mirant sobre l’espatlla, va permetre que en cada un de nosaltres entressin instints i desitjos que estan constantment en desacord amb el ser principal, per tant som trencats, jaspiats, tot una barreja; els colors han corregut. El jo veritable és aquest que està dret sobre el paviment al gener, o és aquell que s’inclina sobre el balcó al juny? Estic aquí, o estic allà? O és que el veritable jo no és ni això ni allò, ni aquí ni allà, però quelcom tan variat i errant que és només quan cedim les regnes als seus desitjos i permetem que prengui el seu camí que som, en efecte, nosaltres mateixos?

Street Haunting, Virginia Woolf

diumenge, 6 de maig de 2012

Pep

El Madrid ha guanyat la Lliga. El Chelsea o el Bayern guanyaran la Champions. Potser perdrem la Copa del Rei contra un Athletic Club de Bilbao fantàstic. I què? Jo després d’ahir entenc, una mica més que abans, que he viscut una cosa única en el futbol. I com ho agraeixo!

divendres, 4 de maig de 2012

Tot acabarà amb un tornar a començar

Cuidarem la vella ferida sense esperar que es tanqui del tot, pensarem utòpicament amb l’última ressaca tot prenent-nos un gelocatil, escoltarem els crits si els podem arribar a sentir, decidirem no obeir allò tan obvi que ens proclamen els cinc sentits, cantarem una lullaby of Barcelona mentre recorrem els mateixos carrers que ens van veure passar ahir, ens conscienciarem de que ningú ens espera per no sentir la decepció, i desitjarem creure que no existeix l’amor feliç per por a viure’l un dia i perdre’l.

dijous, 3 de maig de 2012

A poc a poc

A vegades giro més lentament la pàgina per por a que s'acabin les paraules.

dimecres, 2 de maig de 2012

Ma raison glisse

La lutte du vent dans le port
                    Les mots brouillés dans l'air
Que la vague pousse plus fort
                En dessous quelque chose passe
On attend que tout se défasse
L'eau monte par-dessus
                      Les pierres disparaissent
Et de l'autre côté il y a des jours qui naissent
Les jours luisants amoncelés
       Au bord de l'horizon qui les laisse tomber
                       Un à un
La main qui guide les saison se trompe
Et moi je tombe
                     Ma raison
                                    glisse
Entre les lames sous le pont
Je vois l'autre côte du monde

Bascule - Pierre Reverdy


La lucha del viento en el puerto
                   Las palabras embrolladas en el aire
Que la ola empuja más fuerte
                 Por debajo algo pasa
Esperamos que todo se borre
El agua sube por encima
                    Las piedras desaparecen
Y del otro lado hay días que nacen
Los días relucientes amontonados
     Al borde del horizonte que los deja caer
                    Uno a uno
La mano que guía las estaciones se equivoca
Y yo caigo
                     Mi razón
                                  resbala
Entre las tablas bajo el puente
Veo el otro lado del mundo

Báscula - Pierre Reverdy (Trad. Guillermo F. Rojano)

Le sens des regards

Quand l'or du rêve éveille le dormeur
Quand la vie de départ coule au sursaut des veines
Quand le sens des regards a manqué tout le jour
Si le coeur est trop loin des mots qui se comprennent
Comment pour revenir prendre un nouveau détour
Parler
          dans le froid blanc où s'arêtent les ailes

Pierre Reverdy (versos del poema La sang plus clair)


Cuando el oro del sueño despierta a quien duerme
Cuando la vida de la partida fluye en el sobresalto de las venas
Cuando el sentido de las miradas ha faltado todo el día
Si el corazón está demasiado lejos de las palabras que se comprenden
Como para volver a tomar un nuevo desvío
Hablar
           en el blanco frío donde las alas se detienen
   
                                 Traducció de Guillermo F. Rojano (La sangre más clara)

dimarts, 1 de maig de 2012

Allò antic

Las cosas no son nuevas si no hay antiguas que las vean pasar.

Rue de l'Odéon, Adrienne Monnier
[Gallo Nero, 2011]