dilluns, 29 de juliol de 2013

La part del silenci

La señora Winterson protestó por lo que había incluido en mi libro, pero me parecía que el verdadero motivo de su enfado era lo que había dejado fuera. Hay muchas cosas que no podemos decir porque son muy dolorosas. Confiamos en que las cosas que podemos decir suavicen el resto, o lo mitiguen en cierto sentido. Las historias son compensatorias. El mundo es injusto, inicuo, inescrutable, incontrolable.
Cuando contamos una historia ejercemos el control, pero de tal modo que dejamos un hueco, una apertura. Es una versión, pero nunca la definitiva. Y quizá confiamos en que alguien sea capaz de escuchar los silencios y la historia pueda continuar, ser contada una y otra vez.
Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia. Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar.

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, Jeanette Winterson
[Lumen, 2012]

diumenge, 28 de juliol de 2013

Un caçador solitari

And by habit they shortened their thoughts so that they would not wander out into the darkness beyond tomorrow.

The Heart is a Lonely Hunter, Carson McCullers

[Penguin Modern Classics, 2008]

dimecres, 24 de juliol de 2013

És probable

És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Passejo dia i nit per les teves contradiccions; les miro, les agafo, me les poso a la boca, les assaboreixo i després me les empasso perquè esdevinguin meves. Així les puc pair millor. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Has traspassat el límit de les paraules i m’ha sobrevingut l’onada de silenci. Quin ofec. Però agafo aire. Invisible, davant teu, miro com els teus ulls recorren els versos d’aquella novel•la que parla de foc, de pluja, d’una tarda que va esdevenir les quatre estacions. M’agrada pensar-te llegint. I és que no saps que mentre jo la llegia, darrere de cada pàgina, estaves tu, invisible, esperant-me. La vaig devorar. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. He sigut paraula. He sigut pell. He sigut crit i mirada. He sigut altre. I, en tot això, sempre he sigut jo. I el degoteig ha esdevingut diluvi. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor, malgrat sentir-te les mans sobre el clatell, malgrat aquell petó; el teu enèsim comiat, la meva enèsima esperança. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Perquè no sé agafar aire del silenci ni girar la pàgina en blanc. Perquè no m'atreveixo a escriure sobre el que no comprenc. Perquè no sé escriure sobre el que m'ha deixat sense paraula. És probable que mai et pugui escriure un poema d'amor. I és per això que ho seguiré intentant. 

diumenge, 21 de juliol de 2013

Aigua

És que el dia no té ribes
cap on puguem fugir.
Aigua, aigua i aigua. Això és el dia,
i no sabem nedar.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa LXXXV del cant X]
[Edicions del Periscopi, 2013]

dimarts, 16 de juliol de 2013

Res més

que deixi que el Sol
caigui des del Sol fins a les coses que l'envolten
i que deixi també que el món s'enfosqueixi de manera general,
i que ell ho accepti. Ni llums
ni cortines: l'home ha de viure amb la llum
del dia, li han dit, i amb la nit de la nit.
Res més. 

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa VI del cant VI]
[Edicions del Periscopi, 2013]

diumenge, 14 de juliol de 2013

Terrat

Et juro que he estat feliç en aquell terrat. Que el sol s’ha post darrere l’església que avui, per primera vegada, he mirat de tu a tu. Ha marxat la calor. Ha marxat el foc. Així com si res, mentre estava estirada, algú, també estirat, m’anava parlant sobre la fe i la creença. Jo l’escoltava. I he pensat que m’agrada creure, que necessito creure, que és fàcil creure. És bonic creure en algú. Quasi essencial. I què difícil és deixar que creguin en tu. Però t’ho juro que he estat feliç en aquell terrat. Que sóc feliç amb el vol desenfrenat de les orenetes.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Feia temps

"Veu com li redueixes la solitud i, cosa més significativa, et veu mirant-la, cosa que li desperta el desig més estrany que un jo pot tenir per un tu, el desig que estiguis menys sol." 

Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent, Mohsin Hamid
[Edicions del Periscopi, 2013]


Ara feia temps que no ploraves amb un llibre. De fet, en feia tant, que dubtes de si mai t’havia passat abans. Com també en feia de temps que no trobaves tan a faltar i que no et refugiaves en un somni drogat d’esperança per alleugerir el pes; el de la tarda d’estiu que ha arribat després d’una primavera efímera, com sempre. I tu has tornat a caure en el seu parany. Com sempre. I ets un fil de fang, ja ni un tros, i penges de ben amunt sense conèixer la persona que t’agafa, que t’oscil•la i que, en qualsevol moment, et pot deixar anar. El somni també aconsegueix alleugerir el vertigen. Però tot torna. I feia temps que la casa no s’omplia de paraules sense full de ruta, que no estampaves la paret amb la llengua, la saliva, i l’aire que respires. I t’has adonat de que així és com comences a curar-te per acabar trobant-te de nou; verbalitzant el silenci, desfent l’ofec. Sent, per uns instants, delesparaules.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Escriure't

Amb tan sols escriure’t una paraula —afònica, impalpable, meva, i només meva— se’m pacifica l’angoixa, se’m desperten els malsons i se m'apropen les distàncies. 

dilluns, 1 de juliol de 2013

Tanmateix

Tot és així com un vent
que remou el que s'amaga
dins teu.

I desconeixes qui ets
on vas i d'on véns.

I són molts
els qui se t'acosten.
I els mires als ulls.

I no saps si dir-los
ben clar: com n'és, de crua,
la veritat,

que tanmateix estimes
amb un amor foll.


Montserrat Abelló