dimecres, 25 de juny de 2014

Anar-la a buscar

Avui m’he adonat que m’havia allunyat d’ella. De les seves preguntes que responien a les meves. De la seva fragilitat. De cada una de les seves soledats, tan soles. De la seva ironia. I de la seva essència tan dispersa. M’he adonat que fa temps que no escric. De que emmudeixo. Malgrat les fogueres. El ball. Que em fa por aquest silenci. Tan meu. Tan nou. I he pensat que l’aniré a buscar. Dins la tomba. Mullada. Parlant. I així, potser, les soledats esdevindran una de sola. Per tots. I així, potser, m’atreviré a escriure sense témer la buidor que deixa la segona persona del singular.

te has quedada mudo 
y no bailas descalzo sobre la brasa de tus palabras.

José Ángel González Franco
[Llegit minuts després d'escriure]


dimarts, 10 de juny de 2014

Indicatiu condicional

Fa temps em va explicar l’última vegada que li havia fet l’amor. Em va dir que ella ja no hi era. Que ell plorava. Que tenia buida la mirada. I que ell no podia fer més. Se li escapava de les mans, de tot el cos, i no hi havia res a fer. M’ho explicava i a mi em pesava el pit imaginant-me la impotència. Mesos més tard l’he tornat a veure somrient. Un somriure carregat de felicitat. Una felicitat carregada de dolor, de pèrdua. Una felicitat d’eufòria i passió. De ràbia. Com la que diuen que no és bona. Que no s’hauria de tenir. Així. En indicatiu condicional. I ens n’omplim la boca com si en sabéssim més que la pròpia vida.