delesparaules

All the way home

2012-01-27T01:38:00.000+01:00

I potser t’adorms al costat d’un riu d’aigua glaçada.

Down by the Water - The Drums

Qui té por de Virginia Woolf?

2012-01-25T10:40:00.000+01:00

De la vida basada en aparençes? De la consciència progressiva de la mediocritat d’un mateix? Del fracàs insalvable? Qui té por de la dependència més ferotge? De la humiliació de quedar-se despullat davant d’uns desconeguts? De no ser capaç de controlar quasi res? Qui té por de començar un joc que permeti deixar la Virginia Woolf enterrada i que algun dia aquest joc s’acabi?

Paraules breus VII

2012-01-22T01:18:00.000+01:00

Entonces llegan sentimientos tan congelados que son confundidos con pensamientos.

Tomas Tranströmer (vers del poema Mil novecientos ochenta)

Despullem-nos

2012-01-17T08:30:00.003+01:00

Rose is a rose is a rose is a rose.

Gertrude Stein (versos de Sacred Emily)

Un kilo pesaba apenas setecientos gramos

2012-01-14T12:38:00.000+01:00

El aire matinal repartió sus cartas con sellos incandescentes.
La nieve iluminó y todos los pesares se alivianaron: un kilo pesaba
apenas setecientos gramos.

El sol estaba alto sobre el hielo, volando por el lugar, caliente y frío
a la vez.
El viento avanzó lentamente como si empujase un cochecillo de niño
frente a sí.

Las familias salieron, vieron cielo abierto por primera vez
en mucho tiempo.
Estábamos en el primer capítulo de un relato muy intenso.

El resplendor del sol se adhería a todos los gorros de piel,
como el polen a los abejorros,
y el resplendor del sol se adhirió al nombre INVIERNO
y se quedó allí hasta que el invierno hubo pasado.

Una naturaleza muerta de troncos, en el lago, me puso pensativo.

Les pregunté:

<<¿Me acompañan hasta mi niñez?>> Respondieron: <<Sí>>.

Desde la espesura se escuchó un murmullo de palabras
en un nuevo idioma:
las vocales eran cielo azul y las consonantes eran ramas negras
y hablaban
muy lentamente sobre la nieve.

Pero la tienda de saldos, haciendo reverencias con su
estruendo de faldas,
hizo que el silencio de la tierra creciese en intensidad.

Deshielo a mediodía - Tomas Tranströmer

A year has gone by

2012-01-13T09:20:00.000+01:00

Avui no tocamarxar a 5871 quilòmetres. No, aquesta nit no veuré com cau la neu, demà elmatí no m’hauré de posar quatre capes, guants, gorru i bufanda. Tampocesmorzaré torrades amb melmelada i segur que no em faig el cafè amb unacafetera petita individual. El terra que trepitgi seguirà sent d’estilmodernista, i lluny quedaran els maons de tons granatosos. No tindré la capitaldel món a quatre hores, i quan passegi no caldrà mirar cap amunt. Però m’hopodré imaginar tot, si vull. I si necessito calma podré començar a donar voltespel llac del costat de casa, evadir-me en aquella habitació de cortines verdesi anar a fer fotografies en el parc ple de salzes. A 5871 quilòmetres o a 0, semprem’envoltaran les mateixes parets de la pròpia pell.

I una petita menció a les cinc entrades més visitades del 'a 5871 quilòmetres':

1) Maybe not

2) New York #1

3) Not quite yet

4) A place of your own

5) Boston Cheesecake

Autoretrat (II)

2012-01-11T10:21:00.000+01:00

El camino de los poetas - Las Migas

Paraules breus (VI)

2012-01-10T17:33:00.000+01:00

Dejar

su disfraz de yo en esta playa

donde la ola golpea y se retira, golpea

y se retira.

Tomas Tranströmer (versos del poema Elegía)

Fluir

2012-01-08T14:35:00.000+01:00

Tranquil·la, que el mar no deixarà que t'ofeguis,

el sol mai t'arribarà a cremar,

i el vent no se t'emportarà allà on no vols arribar.

Barcelona a mitjanit

2012-01-07T03:42:00.001+01:00

Cuidar-la

2012-01-06T20:32:00.001+01:00

Els dits de la noia es van relaxar. La por va començar a atenuar-se, el cos a calmar-se. L'Aliide va deixar anar la mà de la noia amb compte i va barrejar l'aigua ensucrada d'efectes calmants. La noia va beure, el got tremolava, els cristalls de sucre van formar un remolí. L'Aliide la va convidar a fer-se un bany, però la noia no es va moure fins que l'Aliide li va dir que l'esperaria a la cambra del davant. Va deixar la porta ajustada i va sentir el xipolleig de l'aigua, acompanyat d'un sospir infantil.

Purga, Sofi Oksanen

Who are we supposed to be?

2012-01-04T02:07:00.000+01:00

With these empty building blocks I could make a thousand 'me's.

Boxes - Charlie Winston

Paraules breus (V)

2012-01-02T23:46:00.000+01:00

La constant amenaça de les coses no dites.

109 (Immediacions, I)

Buscar la quietud des d'on s'alci un cant nou.

102 (Immediacions, I)

Feliu Formosa

8,784 hores

2012-01-01T19:23:00.000+01:00

Dear Leonard,

To look life in the face, always, to look life in the face and to know it for what it is. At last to know it, to love it for what it is, and then, to put it away. Leonard, always the years between us, always the years. Always the love. Always the hours.

Virginia Woolf, The Hours (2002)

Es tanca el 2011

2011-12-30T00:44:00.000+01:00

Haurem d’agafar una llarga novel•la que ens faci companyia. Haurem de trobar aquella cançó que ens renovi el dia. Haurem d’omplir el vas d’aigua per quan ens agafi set a mitja nit. Haurem de posar-nos el barnús després de la dutxa. Haurem de mirar aquella foto de quan érem petits i reconèixer-hi la mirada. Haurem de pintar noves habitacions. Haurem d’arxivar apunts. Haurem de deixar la pena més arraconada. Haurem de fer més espai on ja no hi cap ni una agulla. Haurem de voler, sense la necessitat de saber ben bé el què. Haurem de confiar. Haurem d’utilitzar les paraules pel bé. Haurem de deixar de creure en el bé i el mal com a categories imposades. Haurem de crear noves mirades pròpies. Haurem d’intentar de deixar de tenir por. Haurem de buscar la manera de créixer. Haurem d'estimar-nos, sobretot. Haurem de permetre’ns sentir i ser, sense més.

Mentida num. 12

2011-12-28T10:17:00.000+01:00

És fàcil distingir passat, present i futur.

Música i escudella

2011-12-25T02:24:00.000+01:00

Trobarem veus
que ens omplin
la soledat
desitjada.

Vestida de nit - Sílvia Peréz-Cruz (amb el seu pare, Càstor Pérez, autor de la cançó)

Tornaran noves tardors

2011-12-21T09:17:00.003+01:00

Pensa en la ferotge rapidesa
amb què una estació desplaça l'anterior,
l'arracona sense pietat en un forat llunyà de l'univers,
la fa desaparèixer, l'anorrea,
i ho fa del tot aliena a la seva pròpia fugacitat,
a la seva radical vulnerabilitat,
als seus preestablerts, indefugibles,
i terrorírifcs límits personals.

Lògica de les estacions - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Figuretes

2011-12-20T18:17:00.001+01:00

Jo també vull aprendre a jugar amb les cent mil figures del joc de la vida.

Els llops i les festes

2011-12-17T16:56:00.001+01:00

L'esdeveniment d'una festa, l'embriaguesa de la gent de la festa, el secret de la pèrdua de la individualitat dins la multitud, de la unió mystica de l'alegria. (...) Ja no n'hi havia, de pensaments. Jo surava, perdut, en el brogit embriagador del ball, colpit per olors, notes, sospirs, mots, saludat per ulls estranys, encès, voltat de cares, llavis, galtes, braços, pits, genolls estranys, llançat ací i allà per la música com una ona rítmica.

El llop estepari, Hermann Hesse

Parlar amb el coixí

2011-12-14T13:38:00.003+01:00

Que la veu no veurà la llum?

Que les llàgrimes només són nocturnes?

El record que no has cridat

2011-12-13T11:38:00.000+01:00

Ara una brisa et fa estremir,
i un raig de llum travessa els arbres,
l'hivern és llarg i el sol tan pàlid,
"abriga't més si has de sortir".

Oscil·lar entre innombrables dualitats

2011-12-11T20:11:00.001+01:00

Així, l’home que s’avança i obre la imaginària unitat del jo a una duplicitat és gairebé un geni, almenys, una excepció poc corrent i interessant. Ni el jo més ingenu no és una unitat, sinó un món dels més complexos, un petit univers estrellat, un caos de formes, de graduacions i situacions, d’herències i possibilitats. La tendència individual a considerar el propi caos com una unitat i parlar del jo com d’un fenomen senzill, ben conformat i delimitat, aquest engany tan corrent sembla que és una necessitat per a tot home (fins per al millor), una exigència vital com respirar i menjar. (…) És clar que el pit, el cos, sempre és un; les ànimes que hi viuen, en canvi, no són dues, ni cinc, són innombrables.

El llop estepari, Hermann Hesse

Lectures del no-res

2011-12-09T13:23:00.000+01:00

A veces tengo la sensación de que nada de lo que sucedesucede, porque nada sucede sin interrupción, nada perdura ni persevera ni serecuerda incesantemente, y hasta la más monótona y rutinaria de las existenciasse va anulando y negando a sí misma en su aparente repetición hasta que nada esnada ni nadie es nadie que fueran antes, y la débil rueda del mundo es empujadapor desmemoriados que oyen y ven y saben lo que no se dice ni tiene lugar ni escognoscible ni comprobable. Lo que se da es idéntico a lo que no se da, lo quedescartamos o dejamos pasar idéntico a lo que tomamos y asimos, lo queexperimentamos idéntico a lo que no probamos, y sin embargo nos va la vida y senos va la vida en escoger y rechazar y seleccionar, en trazar una línea quesepare esas cosas que son idénticas y haga de nuestra historia una historiaúnica que recordemos y pueda contarse. Volcamos toda nuestra inteligencia ynuestros sentidos y nuestro afán en la tarea de discernir lo que será nivelado,o ya lo está, y por eso estamos llenos de arrepentimientos y de ocasionesperdidas, de confirmaciones y reafirmaciones y ocasiones aprovechadas, cuandolo cierto es que nada se afirma y todo se va perdiendo. O es que acaso nuncahubo nada.

Corazón tan blanco, Javier Marías

Saber que no sabem i que s'oblida

allò que se sabia,

saber que els ulls t'enganyen,

que la brúixola es perd,

que allò que no existeix també s'amaga,

i que les mans no encerten a atènyer el necessari,

saber que tot és riu i que el no-res

navega com un príncep,

sabent molt bé que no sap cap on va.

Epistemologies - Francesc Josep Vélez (L'essència de la pols)

Totes les veus

2011-12-08T17:35:00.000+01:00

Not I, Samuel Beckett

To think so brainsickly of things...

Macbeth, William Shakespeare

L'atzar de vida o mort

2011-12-04T13:17:00.001+01:00

Los pasos que uno da una noche al azar y sin consecuencia acaban llevando a una situación irremediable al cabo del tiempo o del futuro abstracto, y ante esa situación llegada nos preguntamos a veces con ilusión incrédula: “¿Y si no hubiera entrado en ese bar? ¿Y si no hubiera acudido a esa fiesta? ¿Y si no hubiera respondido al teléfono un martes? ¿Y si no hubiera aceptado el trabajo aquel lunes?”. Nos lo preguntamos ingenuamente, creyendo por un instante (por sólo un instante) que en ese caso no habríamos conocido a Luisa y no estaríamos al borde de una situación irremediable y lógica, que justamente por serlo ya no podemos saber si queremos o nos aterra, no podemos saber si queremos lo que nos pareció que queríamos hasta hoy mismo. Pero siempre conocemos a Luisa, es ingenuo preguntarse nada porque todo es así, nacer depende de un movimiento azaroso, una frase pronunciada por un desconocido en el otro extremo del mundo, un interpretado gesto, una mano en el hombro y un susurro que pudo no ser susurrado. Cada paso dado y cada palabra dicha por cualquier persona en cualquier circunstancia (en la vacilación o el convencimiento, en la sinceridad o el engaño) tiene repercusiones inimaginables que afectan a quien no nos conoce ni lo pretende, a quien no ha nacido o ignora que podrá padecernos, y se convierten literalmente en un asunto de vida o muerte, tantas vidas y muertes tienen su enigmático origen en lo que nadie advierte ni nadie recuerda...

Corazón tan blanco, Javier Marías

Mentida num. 11

2011-12-01T00:07:00.001+01:00

Ja és Nadal i a Barcelona pengen les llums amb un gust exquisit.

Paraules breus (IV)

2011-11-30T11:43:00.001+01:00

M'agrada que els fanals lluitin contra el capvespre.

85 (Immediacions, I)

Tallar d'un cop el nus de la tristesa.

112 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Mentida num. 10

2011-11-29T14:26:00.001+01:00

No trobaré a faltar el novembre.

Mentida num. 9

2011-11-27T20:42:00.001+01:00

La vida té introducció, nus i desenllaç.

Tictac, tactac...

2011-11-26T09:57:00.001+01:00

La estoy viendo igual que ella me ve; para que mi imagen se recomponga y no se le lleve la resaca, necesito pedir hospitalidad a aquel corazón impaciente e insomne, es decir, a mi propio corazón. Reparo con asombro a que es el mismo, me palpo el pecho, ahí está, sigue latiendo en el mismo sitio, sincronizando con los pulsos y las sienes, lo comprueba voluptuosamente; no creo que el corazón aumente mucho de tamaño, tiene trastornos incógnitos, dicen que el humo del tabaco lo afecta y empaña igual que la sobrecarga de emociones, pero eso ¿quién lo ve?, son mudanzas sutiles que se producen a hurtadillas, nuestro crecimiento era más visible, se acusaba en que de un año a otro había que bajar el jaretón de los vestidos o en que empezaban a apretarnos los zapatos del invierno anterior, pero yo creo que el corazón no crece, simplemente cuando se para, se paró, lo importante es que se pare; a veces, los médicos te enseñan gráficas que corresponden a su extravagante caminar en cuyas crestas descifran ellos un abstruso destino, igual que si leyeran las rayas de la mano —<<Tieneusted un corazón muy bueno>>—, y uno se queda maravillado de que tengan algo que ver esos perfiles con nuestras ansiedades, decepciones y entusiasmos. (…) ¡cuánto se ha hablado del corazón!, pero qué pocas veces, en cambio, nos paramos a rendirle homenaje verdadero, a pensar que es él solo quien corre con todos los riesgos y nos mantiene en vida ahí aguantando, hermano, como un buen timonel, qué valiente, qué humilde y qué desconocido, sin cesar en tu brega desde entonces, tictac, tactac.

El cuarto de atrás, Carmen Martín Gaite

La primera forma de la fe

2011-11-24T10:55:00.001+01:00

Nosaltres triem si d'aquesta espelma en diem llum o no.

Autoretrat

2011-11-21T23:33:00.000+01:00

Almost Everything - Wakey! Wakey!

Allò que se'n va volant

2011-11-18T10:52:00.000+01:00

Escriuria frases en avions de paper (primer hauria d’aprendre a fer-ne, per cert) i els llençaria per tot arreu. No, no com el nen de Los amantes del círculo polar, on hi escriu “la gran pregunta del amor”. No tinc cap intenció d’imitar-lo ni cap intenció de saber realment quina és aquesta pregunta. Jo simplement escriuria sobre les poques coses que sé o que em sembla saber, d’una manera sintètica, oberta, sense pretendre fer cap constatació ferma i inalterable. Parlaria d’ella, d’elles, d’ells, de mi sense embuts. D’aquell lloc on he estat tantes vegades i d’aquell altre que encara no he trepitjat. Escriuria versos que tinc el cap i idees que no sé si vénen d’un somni, d’un llibre o d’una conversa. I sí, els somnis, tant els bons com els dolents, també hi serien. Els moments viscuts, els tresors perduts, els oblidats, tot. Sense pensar, sense saber fins a qui volaran i sense importar-me si seran llegits o no. I que caiguin contra el terra, el mar, contra mans i pells de tots els colors. Que tornin fins a mi, si volen, i que em facin perdre l’equilibri les mateixes paraules que fa poc m'havia atrevit a escriure sobre un avió de paper.

Paper Aeroplane - Angus & Julia Stone

El vertigen

2011-11-16T13:28:00.001+01:00

Sento pluja,

gotes fredes,

sobre el cabell

rinxolat.

La nit fa olor de castanyes

2011-11-14T22:17:00.000+01:00

No sents l'eco

com ressona

vora l'arbre

despullat?

Escolto

2011-11-13T19:09:00.001+01:00

Hi ha veus dins el silenci de la tardor...

Intenses espurnes

2011-11-13T01:25:00.001+01:00

Són bombolles de so
Que esclaten en el buit

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes

Són intenses espurnes
D'una tendresa inèdita

Són precs que condueixen
A una puresa estranya

Són notes que procuren
Ser alguna cosa més

Són crides a un futur
De possible harmonia

Da camera - Feliu Formosa Quartet per a corda (1905) Anton Webern

Vinga, Sílvia...

2011-11-11T00:33:00.001+01:00

Mi mejor canción - Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina

I res més

2011-11-09T11:18:00.000+01:00

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.

Fragment de La voz a ti debida - Pedro Salinas

Diumengejar

2011-11-06T15:35:00.000+01:00

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

Darrere el vidre - Feliu Formosa

Si la caiguda o el vertigen

2011-11-06T01:01:00.001+01:00

Plou, i jo no sóc impermeable.

L'ombra feixuga - Mishima

I acabo fent tard a la feina

2011-11-03T00:09:00.000+01:00

Les maletes ja estan plenes i l’avió m’espera però jo encara sóc a l’habitació perquè no ho he pogut recollir tot encara. I sí, ho he tornat a deixar tot per l’últim moment però aquest cop no ha estat culpa meva perquè juraria que no sabia que em traslladava. No. I sembla que ja no falti res però aixeco els ulls i tornen a aparèixer més i més coses; que si roba i papers i necessers i fotos i pòsters i pam! Ja està. Em canvio la samarreta, me’n poso una de ben vermella, agafo les maletes, faig una última ullada...i no puc marxar. Perquè m’havia oblidat, o pensava que ja els havia enviat oceà enllà. A la prestatgeria queden tots els llibres. I quin desastre i a la maleta no hi cap ni una agulla i estic asseguda a l’avió. Però he trobat el paraigües que ningú es creia que tenia. I l'he obert. Sí, és aquell paraigües però molt més gran i està malmès i ja no em cobreix de la pluja.

Es desperta un nou dia (Paraules breus III)

2011-11-01T14:00:00.000+01:00

No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

89 (Immediacions, I)

La ciutat que t'envolta, i jo per penetrar-hi.

29 (Immediacions , I)

Feliu Formosa

Em faré l'adormida

2011-10-31T02:05:00.003+01:00

Mires el calendari i ja ha passat un altre mes; entre ràpid i lent, gris i taronja, despert i adormit. La calor ja ha fet passes cap a l'amagatall i han començat les llargues nits de pluja; de mirar d'en tant en tant per la finestra i comparar si queia més o menys forta que uns minuts abans. I no t’ha deixat dormir, perquè cada gota t’esquitxava amb una paraula, amb un poema, amb un granate…fins a formar l’onada de tardor que finalment et diria bona nit. I quants bona nits xiuxiuejats i escrits i cantats i, fins i tot, inexistents. I m’agafaré, en la mesura del que pugui, a l’aigua i a les olors i a la llum d’un fanal i a les fulles i al paper. D’enfora a endins i d’endins cap enfora. Que sinó no acaba quedant res. I avui no plou però tornarà a venir l'onada i jo em faré l'adormida per tal de que no se'n vagi.

Paraules breus (II)

2011-10-29T13:12:00.002+02:00

Tornar a recórrer els nius de les il·lusions.

48 (Immediacions, I)

Ara és hora d'aprendre a desaprendre.

12 (Immediacions, II)

Feliu Formosa

Esperes i esperançes

2011-10-28T13:03:00.001+02:00

Batre's a cops de puny
Contra la confusió

Treure com un granet
D'or una mica d'art
De muntanyes de fang

Ignorar fins a quin
Punt es podria ser
Un mateix i gaudir-ne

Guardar per al demà
El caliu del contacte
En viatges nocturns

Detectar el pas dels anys
En cada retrobada
I esforçar-se a ignorar-ho

Esperar no se sap
Encara ben bé què

Espera - Feliu Formosa (Per a Àngel Carmona, home de teatre)

Per obrir...

2011-10-27T21:37:00.000+02:00

...i, si vols, també per tancar.

Si és que hi ha alguna diferència...

La clau - Joan Brossa

Paraules breus (I)

2011-10-26T23:32:00.000+02:00

Tardor i carrers del barri. Reposen les paraules.

62 (Immediacions, I)

Camino a la recerca del racó fet per mi.

124 (Immediacions, I)

Feliu Formosa

L'eterna cançó no compresa

2011-10-25T18:03:00.000+02:00

―Ahora echaremos una siesta —dijo Schultze.
—¿Otra?—
―Sí; yo por lo menos, sí.
Se tendieron en el mismo sitio, y como la reverberación del cielo era grande, se echaron el ala de los sombreros sobre los ojos.
—No es natural dormir tanto ―murmuró Ossorio.
—No importa ―replicó el alemán con voz confusa—. Yo no sé por qué hablan todos los filósofos de que hay que obrar conforme a la naturaleza.
―¡Pchs! —murmuró Ossorio―; yo creo que será para que el mundo, los hombres, las cosas, evolucionen progresivamente.
—Y ese progreso, ¿para qué? ¿Qué objeto tiene? Mire usted qué nube más hermosa ―dijo interrumpiéndose el alemán—; es digna de Júpiter.
Hubo un momento de silencio.
―¿Decía usted —preguntó Ossorio― que para qué servía el progreso?
—Sí; tiene usted buena memoria. Es indudable que el mundo ha de desaparecer; por lo menos en su calidad de mundo. Sí; su materia no desaparecerá, cambiará de forma. Algunos de nuestros alemanes optimistas creen que como la materia evoluciona, asciende y se purifica, y como esta materia no se ha de perder podrá utilizarse por seres de otro mundo, después de la desaparición de la Tierra. Pero, ¿y si el mundo en donde se aprovecha esta materia está tan adelantado, que lo más alto y refinado de la materia terrestre, el pensamiento de hombres como Shakespeare o Goethe, no sirve más que para mover molinos de chocolate?
―A mí todo esto me produce miedo; cuando pienso en las cosas desconocidas, en la fuerza que hay en una planta de éstas, me entra verdadero horror, como si me faltara el suelo para poner los pies.
—No parece usted español ―dijo el alemán—; los españoles han resuelto todos sus problemas metafísicos y morales que nos preocupan a nosotros, los el Norte, en el fondo mucho menos civilizados que ustedes. Los han resuelto, negándolos; es la única manera de resolverlos.
―Yo no los he resuelto —murmuró Ossorio―. Cada día tengo motivos nuevos de horror; mi cabeza es una guarida de pensamientos vagos, que no sé de dónde brotan.
—Para esa misticidad —repuso Schultze―, el mejor remedio es el ejercicio. Yo tuve una sobreexcitación nerviosa, y me la curé andando mucho y leyendo a Nietzsche. ¿Lo conoce usted?
—No. He oído decir que su doctrina es la glorificación del egoísmo.
―¡Cómo se engaña usted, amigo! Crea usted que es difícil de representarse un hombre de naturaleza más ética que él; dificilísimo hallar un hombre más puro y delicado, más irreprochable en su conducta. Es un mártir.
―Al oírle a usted, se diría que es Budha o que es Cristo.
—¡Oh! No compare usted a Nietzsche con esos miserables que produjeron la decadencia de la humanidad.
Fernando se incorporó para mirar al alemán, vio con asombro que hablaba en serio, y volvió a tenderse en el suelo.
Comenzó a anochecer; el viento silbaba dulcemente por entre los árboles. Un perfume acre, adusto, se desprendía de los arrayanes y de los cipreses; no piaban los pájaros, ni cacareaban los gallos... y seguía cantando la fuente, invariable y monótona, su eterna canción no comprendida...

Camino de perfección, Pío Baroja

Quan arribi de debò

2011-10-24T20:25:00.001+02:00

Plou, i poc més podria fer l’octubre per demostar que, definitivament, ja és aquí. Pel carrer veig abrics i jerseis, mocadors i fins i tot alguna bufanda. La gent demana klínex a aquells que saben que sempre en porten, i molts estem una mica malalts entre mals de coll, mocs i tos. Al despertar puc veure per la finestra com la llum incendia les fulles que saben com disfressar-se de tardor tot i semblar estar mortes durant tot l’any. Està tot tenyit de taronjes, marrons i ocres, fins i tot els verds que encara resisteixen. Certament, no podria ser més octubre. O potser sí. L’edredón em podria tapar a les nits i les castanyes podrien estar coent-se al forn després de sopar...però això ja depèn de mi.

Cau la tardor

2011-10-21T13:34:00.000+02:00

l(a

le
af
fa
ll

s)
one
l

iness

e.e. cummings

Inventari

2011-10-19T10:27:00.001+02:00

Que em són impossibles de guardar en el fons d'un calaix.

Réquiem por el papel

2011-10-17T23:27:00.000+02:00

Article del diari El Pais: Réquiem por el papel, Jorge Volpi (15.10.2011):

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Requiem/papel/elpepiopi/20111015elpepiopi_12/Tes

I per qui no el vulgui llegir sencer, algunes cites que donen una idea general de l'article:

¿Cómo alguien podría siquiera sugerir que su labor se ha vuelto obsoleta? ¿Que, más pronto que tarde, su noble profesión se volverá una rareza antes de desaparecer? ¿Que en pocos años su arte se despeñará en el olvido? Los monjes no pueden estar equivocados: han copiado manuscritos durante siglos. Imposible imaginar que estos vayan a desaparecer de la noche a la mañana por culpa de un diabólico artefacto. ¡No! En el peor de los casos, los manuscritos y los nuevos libros en papel habrán de convivir todavía por decenios.

Los argumentos de estos simpáticos copistas de las postrimerías del siglo XV apenas se diferencian de los esgrimidos por decenas de profesionales de la industria del libro en español en nuestros días. Frente a la nueva amenaza tecnológica, mantienen la tozudez de sus antepasados, incapaces de asumir que la aparición del libro electrónico no representa un mero cambio de soporte, sino una transformación radical de todas las prácticas asociadas con la lectura y la transmisión del conocimiento. Si atendemos a la historia, una cosa es segura: quienes se nieguen a reconocer esta revolución, terminarán extinguiéndose como aquellos dulces monjes.

Sin duda quedarán unos cuantos nostálgicos que continuarán acumulando libros-de-papel -al lado de sus añosos VHS y LP-, como seguramente algunos coleccionistas en el siglo XVII seguían atesorando pergaminos. Pero la mayoría se decantará por lo más simple y transportable: la biblioteca virtual.

Pero, si se llegan a adecuar precios competitivos, con materiales adicionales y garantías de calidad, la venta online terminará por definir su lugar entre los consumidores (como la música).
En español casi no se consiguen textos electrónicos. Así es, pero si entre nuestros profesionales prevalece el sentido común en vez de la nostalgia, esto se modificará en muy poco tiempo.

La regla básica de la evolución darwiniana se aplicará sin contemplaciones: quien no se adapte al nuevo ambiente digital, perecerá sin remedio.
Las librerías físicas desaparecerán. Este es el punto que más escandaliza a los nostálgicos. ¿Cómo imaginar un mundo sin esos maravillosos espacios donde nació la modernidad?

Réquiem por el papel és un article de l’escriptor mexicà Jorge Volpi, on es compara l’aparició actual del llibre electrònic amb l’aparició de l’impremta en el segle XV. Seguint amb aquesta analogia, els llibres d’avui en dia farien el rol dels manuscrits de segles enrere, minuciosament copiats pels monjos que equivaldrien als editors actuals. Volpi expressa tots els peròs que hi troben els “nostálgicos del libro-de-papel”, i els contra argumenta amb la seguretat que només és qüestió de temps de que tots ens adonem que és el millor per la cultura i que, per tant, desapareguin els llibres de paper completament.

Jo em considero una d’aquestes persones nostàlgiques; no concebo passejar pel carrer i no passar per davant de cap llibreria, entrar a una biblioteca i no passar-me una llarga estona buscant un llibre que sembli que hagi desaparegut de la faç de la terra, estar fent un treball i no tenir quatre llibres oberts, tots marcats amb post-its i subratllats amb llapis. Tot això és poc pràctic, no? És a dir, per què necessitem llibreries si el llibre electrònic “ofrece el mejor de los mundos possibles: el acceso imediato al texto que se busca a través de una tienda online”? Per què perdre el temps a les biblioteques amb llibres de paper si en les de llibres electrònics serà tan fàcil com buscar un arxiu en un ordinador? O per què marcar els llibres quan tindrem la possibilitat de “encontrar de inmediato una palabra, personaje o anècdota”? Per què? Doncs perquè són detalls que, a alguns, ens fan la vida més bonica. Així de simple. Igual que alguns prefereixen buscar a l’enciclopèdia del prestatge abans que a la wikipèdia, o aquells que prefereixen enviar una carta abans que un e-mail. Tinc una amiga que preferia fer els plànols de l’assignatura de projectes a mà més que no pas amb ordinador. Potser trigava més, potser era més difícil fer marxa enrere, però mira: també gaudia més.

No estic en contra del llibre electrònic, de fet entenc que té avantatges: no pesa, pots portar més d’un llibre al mateix temps, serà més econòmic, es difondrà més...sí, tot em sembla molt bé. Jo del que em queixo és que es valori tant una cosa com la immediatesa, quan és precisament aquesta la que ens ha convertit en éssers impacients que només volem més, més i més. I ara és el llibre electrònic com en el seu temps ho va ser internet i el mòbil (per parlar de tecnologies recents) fins que arribem a un punt on el sistema operatiu de les Blackberries falla i durant quatre dies la gent es torna boja. Però després tots paguem una bona quantitat de diners per anar de vacances i “desconnectar” del món. Valorem la tranquil·litat, la privacitat, el temps...i en canvi ens omplim la vida amb elements que ens neguen aquestes coses. Caiem, a més a més, en l'error de pensar que ens seria impossible viure sense tot el que tenim.

Ei, que jo sóc la primera que té compte de Facebook, que té milers de cançons en un aparell minúscul i que, per exemple, escriu en aquest bloc. I entenc que el món en que vivim ara no era concebible fa 500, 300 o 100 anys, i que segurament a nosaltres ens és impossible imaginar el que hi haurà segles més enllà. Progressem; hi ha avenços tecnològics, científics, intel•lectuals...i en principi tot hauria de ser pel bé dels éssers humans. Però no hi ha coses que ens fan la vida més fàcil, més pràctica, més senzilla, però també menys feliç? O és que ara no concebem la felicitat sense la proximitat d'aquests adjectius? Fins a quin punt ens movem cap endavant i no cap enrere en els aspectes més humans? Fins a quin punt creix la tecnologia a base d’anar-nos devorant a nosaltres?

El problema no és la defensa del llibre electrònic, sinó el fet de que sembla que aquells que sentim pena al pensar en la desaparició del llibre de paper siguem retrògrades i nostàlgics, incapaços de pensar fredament amb les coses bones que aportaria el canvi. Jo veig el que aportaria de bo, però penso que aquest bo és entès dins d'un context en que valorem certes coses sense qüestionar si aquests valors realment ens fan bé o malament. No li trobo res de dolent, per molt que potser es concebi com a menys pràctic, voler tenir un llibre de paper a les mans. Hi ha gent que valorarà tenir 100 llibres en un aparell portàtil, i gent que valorarà tenir-ne 100 en una prestatgeria de casa (i no precisament per “presumir una caja de cartón”). I molts li podríem trobar el valor en les dues coses. Que no és factible una combinació? Doncs segurament sí que s’acabarà imposant el producte més innovador i pràctic. I tots aquests que haguem conviscut a prop del llibre de paper haurem de superar l’enyorança de que ja no hi sigui, i canviar la manera en que, ara per ara, concebem el llibre. Després vindran les generacions que naixeran amb el nou producte establert, igual que jo vaig néixer amb l’ordinador i no amb la màquina d’escriure. I aquestes generacions només sabran tot el que han guanyat, i se’ls hi farà impossible creure que algú ha pogut llegir mai d’una manera diferent. En canvi, no sabran mai tot el que s’han perdut. Perquè anem perdent moltes coses a causa dels valors que avui en dia regnen la nostra societat, i segur que en perdrem moltes més.

Mapa vital

2011-10-13T22:58:00.000+02:00

No em segueixis, ombra, que et perdràs.

Trobades

2011-10-11T21:50:00.000+02:00

Avui he anat a buscar la tardor,
i l'he trobat en solitud.

I no em podré tapar

2011-10-11T00:42:00.003+02:00

Avui potser dormo amb el cap on van els peus i amb els peus on va a el cap.
A vegades va bé canviar de perspectiva.

I wander, wandering all around

2011-10-10T00:43:00.000+02:00

Jo també estic cansada de tenir por.

Bright Young Thing - Albert Hammond Jr.

Ben oberta

2011-10-09T03:21:00.002+02:00

Crido perquè, ara per ara, el silenci m'és insuportable. I no passa res.

Potser sí que existeixen

2011-10-08T10:43:00.000+02:00

Ens endinsem en l'octubre, i a mi també m'apareixen fantasmes.

Into My Arms - Nick Cave

Llum de gùardia, escrita per Julio Manrique i Sergi Pompermayer, dirigida per Julio Manrique (Teatre Romea)

Matins

2011-10-06T22:40:00.001+02:00

Em despertaré,
miraré cap amunt i,
malgrat les parpelles enganxades,
serà blau.

Lonesome tune

2011-10-05T00:19:00.001+02:00

Where no one can compare to the heroes you create in your head, not even yourself...

But answer me this...tell me, who wins?

The Empress' Womb - Maika Makovski

2011-09-30T12:30:00.001+02:00

I com podem saber quins anys són més importants, més reals, i un veritable reflex de qui realment som? Potser més val agafar-los tots, des del primer fins el noranta-cinquè, i valorar tota una vida.

But then they fade away

2011-09-26T10:42:00.000+02:00

A few times in my life I've had moments of absolute clarity...when for a few brief seconds the silence drowns out the noise and I can feel rather than think...and things seem so sharp and the world seems so fresh. I can never make these moments last. I cling to them, but like everything, they fade. I have lived my life on these moments. They pull me back to the present...and I realize that everything is exactly the way it was meant to be.

George, A Single Man (2009)

M'estiro

2011-09-25T18:06:00.001+02:00

La paret mai havia estat tan buida.

Quan ja fan la neteja

2011-09-25T04:01:00.001+02:00

Es ulls té ple d'estrelles de tant de mirar-les...

Plorar sense llàgrimes

2011-09-24T02:57:00.002+02:00

El món no para de donar més voltes...

Lluny

2011-09-23T00:29:00.002+02:00

Tan indecisa, la tardor allibera

mots i desigs en una sola embosta

d'aigua de llum.

Caldrà refer el present

si volem sobreviure'ns.

Poema nº 18 (Primer Llibre de Bloomsbury) - Miquel Martí i Pol

Un, dos, tres...i silenci.

Your soul you must keep totally free

2011-09-22T10:33:00.000+02:00

Awake My Soul - Mumford and Sons

Passejo

2011-09-20T12:28:00.000+02:00

2011-09-13T23:56:00.001+02:00

Sentint-ne el bategar

2011-09-08T10:01:00.001+02:00

Potser no cal descriure l'esperança,
potser només sentint-ne el bategar
ja n'hi ha prou, i els moviments profunds
del sentiment covard val més desar-los
a les remotes golfes de l'oblit
perquè la pols i els corcs se n'apoderin.

Fragment de Punt i seguit (Llibre de les solituds) - Miquel Martí i Pol

I will lay down my heart

2011-09-06T16:45:00.002+02:00

Ha arribat l'hora de tancar els ulls i ser setembre.

The Follow Through - Blue October

Quan el mar no deixa que t'enfonsis

2011-08-28T21:56:00.000+02:00

La llum que s'esmuny rere el poble, el mar serè i el cel que s'apaga; saps que ha arribat l'hora de banyar-te.

Bufa fort

2011-08-26T17:40:00.002+02:00

Després de molts dies, avui ha bufat la tramuntana. A la platja ja no hi havia boira i les tovalloles s’han assecat ràpid a la barana de la terrassa. Ja era hora. Els diaris estan plens de "setembre”, “tornada”, i de “la poca desconnexió d’aquest estiu”. I és cert, res s’atura i què ràpid que ha passat tot plegat. Ahir la nit alguns mojitos tenien regust a comiat i l’aigua de la piscina estava calenta. Ara s’ha enfosquit tot en qüestió de minuts. Si plou serà la primera vegada des que sóc aquí. I plourà. El vent bufa fort, i he hagut de tancar totes les finestres de la casa. Però qui sap si les tornaré a obrir perquè s’ho endugui tot...potser fins i tot a mi durant un temps.

Clic

2011-08-19T17:45:00.000+02:00

Em desperto de la migdiada. Avui ha estat més curta, que sinó m'agafa mal de cap. Des de casa sento la música que ve de la platja pel torneig de pales, són uns pesats. El cel; perfectament blau. Avui fa una mica més de brisa. Pel matí, a la platja, no he pogut llegir el diari tranquil·lament com ahir, que no hi havia ni gota de vent. A dins s'està bé, però a fora el sol crema com pocs estius. Per sort l'aigua està freda com cada any, i llueix un blau-verd intens. Quan t'hi submergeixes, tot va bé.

De fruita i estiu

2011-08-16T23:09:00.000+02:00

Encara sento el gust granatós de la figa estiuenca.

Tant i tant i tant

2011-08-13T02:31:00.000+02:00

Fulla, cau amb mi,
marxem sense por:
ella té més força,
sap com dir que no
i quan dir que sí,
se sap sostenir;
no es mira les fulles
per terra, al jardí,
no sent el vertigen
urgent teu i meu,
no colga l'adéu.

Fulles mortes - Jaume Subirana

Autoregal

2011-08-11T17:03:00.001+02:00

"Surreal, but nice..."

8

2011-08-01T11:18:00.000+02:00

El dia comença a les 00:00 i ja és agost. Jo ho celebro cantant dionisíacament i menjant-me un Happy Hippo per esmorzar. Que la vida no atura el ritme mai.

Els Pets - Agost

Que transparent, el mar

2011-07-29T11:15:00.001+02:00

Podem fer somnis.
Explica'm el teu.

Rojo otoñal

2011-07-27T03:08:00.005+02:00

Li diuen rojo otoñal. Jo prefereixo dir-li granate d’hivern, primavera, estiu i tardor. Granate del passat, del present i qui sap si del futur. De nits desperta sola, acompanyada, feliç i angoixada. De somnis que encara recordu. Granate que troba a faltar, de tant en tant, al taronja. Que sap que tapa una versió d’ell mateix més trist, nostàlgic i pesant. Però què bonic. Granate d’espelmes cremant i algú que el veu per la finestra. De quadres penjats tard. Granate de saber el que vols, d’una fulla caient al mig de l’estany, d’una nota musical mig completa. De llibres llegits i llibres que s’esperen amb impaciència a la prestatgeria. Granate de nits de llavis i mans i suor. De passió. De riures i plors, de multituds i soledats. Granate d’olor a excitació. De plaer. De llum del dia que arriba massa aviat i de la lluna que trigava en aparèixer. Granate de bambes i jerseis, pantalons i gorres per abrigar del fred. Granate del que era, del que havia de ser i del que és. De força i paraules i voluntat. De llàgrimes. De somriures. D’hores d’estudi i de ment en blanc. De bogeria i massa serenitat. Granate que em parla; m’elogia i em critica. Que no fuig, i menys d'ell mateix. Que és i és i és i és. Vida.

Mentida num. 8

2011-07-25T09:37:00.000+02:00

Lluís Soler porta un barnús verd després de dutxar-se.

Potser tu mai has tingut...

2011-07-22T14:49:00.004+02:00

Començarà, o no. Potser seguirem, que tampoc està malament. I farem el que podrem tranquil·lament. Que si no tot sembla encara més difícil i a vegades costa respirar. Tranquil·lament, que no passa res. Que tot torna a començar, però no cal que tot canviï de manera dràstica.

Tot torna a començar - Mishima

Lightning has struck

2011-07-20T11:18:00.005+02:00

"Words are, in my not-so-humble opinion, our inexhaustible source of magic. Capable of both inflicting injury, and remedying it."

Albus Dumbledore, Harry Potter and the Deathly Hallows (II)

"Un dia"

2011-07-19T04:19:00.002+02:00

Tots esperem Godot,
però segurament,
si algun dia arribés,
no el voldríem.

Retrat

2011-07-12T10:38:00.000+02:00

Buidar

2011-07-11T18:06:00.002+02:00

Toca buidar estanteries, parets, calaixos...fer un esforç per llençar les coses que quasi no signifiquen res, i fer un esforç encara més gran per pensar on guardar totes les altres. Dins les caixes noves -i ben triades perquè durin i durin- hi han anat paraules, imatges i persones. Intento posar ordre. A les caixes utilitzades i temporals hi ha anat tot allò que de moment he de treure pel simple fet de que no es podia quedar on estava. Després, qui sap què tornarà a sortir i què es quedarà allà dins sent menjat per la pols. I ara queda una gota de suor i una mica de sang a un dit...però no passa res, tot està més buit i sona música.

Caricias de sal - Las Migas

Ser lliure

2011-07-11T13:49:00.001+02:00

—Cuando alguien busca —dijo Siddhartha—, suele ocurrir que sus ojos sólo ven aquello que anda buscando, y ya no logra encontrar nada ni se vuelve receptivo a nada porque tiene un objetivo y se halla poseído por él. Buscar significa tener un objetivo. Pero encontrar significa ser libre, estar abierto, carecer de objetivos.

Siddhartha, Hermann Hesse

Somni d'una nit d'estiu

2011-07-08T12:55:00.001+02:00

Porto un parell de dies pensant que avui farà un mes just que vaig tornar d’Estats Units. Amb tot plegat m’he oblidat de que, en realitat, ahir, va fer deu anys. Es va acabar Boston, o va començar Barcelona. Es pot mirar com vulguis.

Night has always pushed up day

2011-07-07T02:51:00.001+02:00

Mumford and Sons - After the Storm

Farem petits salts

2011-07-04T15:39:00.001+02:00

Als diaris ja apareix la secció d’estiu, el sol descansa sobre la pell i el vent avisa de la tempesta de tarda.

2011-07-01T06:32:00.001+02:00

I potser escrivim les mateixes paraules sobre papers diferents.

Butxaques

2011-06-28T22:16:00.000+02:00

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal

But I will hold on hope

2011-06-28T02:41:00.000+02:00

The Cave - Mumford and Sons

De vida

2011-06-26T23:55:00.002+02:00

Riuràs i ploraràs i sentiràs com en certs moments tot s’apropa i en altres el món es fa inabastable. I t’intentaràs agafar a on sigui, a on puguis, per tal de que tornis a veure aquell bri de llum. I tot serà fosc i després et podràs menjar el món i veuràs com tens mil mans al teu voltant, o cap. I tot, en certa manera, dependrà de tu; de la teva força, del teu optimisme, de la teva capacitat de voler veure el món, la vida, d’una manera en concret. I et costarà enfocar les estrelles, però hi seran. Com també la boira que et posarà límits i et crearà angoixa, o potser no. Però aquesta opacitat desapareixerà i apareixerà la lluna enmig d’un cel matinal. I et tiraran a la piscina amb roba i et prendràs un cafè amb llet amagant-te del món sense intentar entendre’l. I saltaràs amb música i et deixaràs anar i emportar per masses de gent, fins que t’asseguis per recuperar la respiració. I respiraràs. Perquè és la base de tot, no fotem.

Summer night

2011-06-23T15:40:00.000+02:00

The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of though.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

The house was quiet and the world was calm - Wallace Stevens

Llora, en imperativo

2011-06-20T01:04:00.000+02:00

Llora - Sílvia Pérez-Cruz

La abracé

2011-06-16T01:04:00.001+02:00

Mucho más tarde, cuando ya estaba cogiendo el sueño, vi una silueta que se deslizaba en la salita comedor y, silente, se acercaba a mi sofá cama. Me tomó de la mano:
—Ven, ven conmigo —me ordenó.
—No puedo ni debo —le dije yo, levantándome y siguiéndola—. El doctor Pineau me lo ha prohibido. Por dos meses al menos, no puedo tocarte ni menos hacerte el amor. Y no te tocaré, ni te haré el amor, hasta que estés sanita. ¿Entendido?
Nos habíamos metido ya a su cama y ella se acurrucó contra mí y apoyó su cabeza en mi hombro. Sentí su cuerpo que era sólo hueso y pellejo y sus pequeños pies helados frotándose contra mis piernas y un escalofrío me corrió de la cabeza a los talones.
—No quiero que me hagas el amor —susurró, besándome en el cuello—. Quiero que me abraces, que me des calor y que me quites el miedo que siento. Me estoy muriendo de terror.

Travesuras de la niña mala, Mario Vargas Llosa

Allà dins

2011-06-15T10:25:00.000+02:00

De vegades obro calaixos prohibits,
més sovint se m’obren tots sols.