Aquest any l’agost arriba per sorpresa i m'agafa desprevinguda; fora de temps, fora de lloc, fora de mi. Em troba entre dues dones que parlen per contagiar-me el silenci i jo les escolto per aprendre a callar i callo. Però estic preparada perquè les hores passin a poc a poc i desitjo les nits d’insomni i els cafès amb llet de matinada. És fàcil acostumar-s’hi. I el mar, que sempre és el mar, vindrà amarat dels records de mil agostos del passat. I m’acceptarà aquest com un de més; feixuc i mandrós, com si res no hagués canviat. Ara he entès que m’agrada la soledat d'agost; aquella que t’atropella quan veus que tot s’atura i que tu no pots parar, la que et permet una passió desenfrenada vers el que se t’ha escapat de les mans. M'agrada la soledat d'agost perquè em comprèn entre flames i sota les aigües. Arriba l'agost amb la força d'un fantasme que vol renéixer després d'haver mort sota el sol.
M'AGRADA EL TEU ESCRIT, NO TANT L'AGOST QUE TAMBÉ PATEIXO
ResponEliminaPer sort, el mar sempre és el mar... Un petonàs!
ResponElimina