Marbre

A vegades em quedo sense poder respirar aquell aire que fa poc m'havia omplert de vida. I quan em passa, apareix una suor incòmoda sobre la meva pell, i el cor, tot i bategar ràpid, es troba parat. No sé ni perquè, ni per qui. Però sé que surto, amb les paraules, amb les llàgrimes, amb el jo que sempre aconsegueixo fer aparèixer. I noto aquelles mans que tan sols em toquen la superfície del cos però arriben a les profunditats més doloroses, i les cura. I aquells ulls marrons plens de tu, de mi, de tot, plens d'aquella llum que sempre em fa sortir. Torno a respirar, però aquesta vegada l'aire té gust a uns llavis carnosos que em fan trobar de nou. I de sobte soc matèria prima, i respiro més que mai.