dimarts, 27 de juliol de 2010

delesparaules

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 19 de juliol de 2010

Escena anti-estiu

Timbals. Hi ha gent a la platja aprenent a tocar el timbal. Estan tots en rotllana, i un home al mig els hi va marcant el ritme. Penso que són una principiants, després ja m’adono que no, que en saben. S’apropa un noi, es comença a moure amb la música. Timbals. Salta des de 3 metres d’alçada, fa una tombarella, cau dret a la sorra. Ho repeteix, una i altra vegada. Ningú no li fa cas, tothom està mirant com la gent toca els timbals. Jo el miro, i també escolto els timbals. Estan compinxats, segur que timbalers i saltimbanqui estan compinxats. Però ningú ho sap. Passa just davant meu aquella noia d’Humanitats que sempre veig pel barri, corrent amb el seu gos ros. No sé qui és, només vaig fer una classe amb ella, i des d’aleshores només la veig passejant, sempre ben a prop d’aquell gos. Tothom corre, i l’home segueix saltant, i més timbals. No han parat. I el cel ja no és blau, i tampoc és gris, i tampoc és negre. És d’un taronja agressiu. És agressiu per mi. Tothom segueix corrent, i timbals. La gent es banya, veig un home tremolant, i jo penso que no fa fred. És asiàtic, potser mai s’havia banyat al Mediterrani. A mi m’agrada el Mediterrani, i penso que sense el mar m’ofegaria més sovint. Però és igual perquè tots segueixen compinxats, i han acabat fent que se'm mogui un peu...i mira que jo no em sento part d’això; d’aquesta eufòria estiuenca, d’aquest saltar i tocar i córrer amb el gos i banyar-se i somriure. La família del meu costat menja cireres: el pare, la mare, la filla gran i la filla (o és un nen?) petita. Mengen cireres i estan morenos i escolten els timbals i criden “Ooooooh...” quan el noi salta. Aquests també s’hi han fixat. I timbals i timbals i timbals. Ja no han parat ni un segon. Em pensava que no en sabien. Més val que corri cap a casa. Però no corru, camino ràpid. I ja no sento el timbals, i és que no m’agradaven. I és que no m’agrada, perquè aquí tampoc hi ha res.

divendres, 16 de juliol de 2010

Com serà

Segueixes cercant respostes,

però encara no has après a preguntar.

No necessites ajuda,

has de fer tu el primer pas.

Segueixes esperant una sola veritat,

confusos ideals que no et deixen respirar.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Penso que potser no estic feta per renéixer.