dimecres, 30 de desembre de 2015

La casa

M’he acostumat a entrar quasi cada nit a aquella casa buida. La de tantes habitacions plenes de llits fets; llençols blancs, coixineres blanques, mantes marrons. Llits i lliteres i sofàs. Tots desocupats. L’habitació que dóna a l’entrada i la del fons de tot, que té un petit balcó. Després ve el mar o el prat, depèn del dia. Però a dins, encara, les habitacions d’entremig. I jo passejo i trio llit quan encara és de dia. Trio llit com si fos diferent el de la dreta que el de l’esquerra, el del racó que el del costat de la porta. Llençols blancs i coixineres blanques. I a fora aquell avió que mai arribo a saber si aconsegueix enlairar-se prou ràpid. Hi sóc dins, asseguda, però tanco els ulls i penso que és igual, en el fons. És igual si s’enlaira o si l’atura aquell edifici de deu pisos que hi ha al final de la pista. I torno cada nit a aquella casa buida. La dels cinquanta llits fets per una sola persona. 

dijous, 29 d’octubre de 2015

Tac-tic

En una carta escrita no sé quant a no sé qui, la Virginia explicava la por que va passar pujant a Montserrat. Anava en autocar i deia que cada cop que s'aproximava a una corba pensava que ja està, s'acabava tot, caurien tots pel precipici. Jo he anat més a poc a poc, entre el bosc, per la claror. Vés pel matí, m'han dit, que ara ja es fa fosc molt d'hora i et pots perdre. La foscor sempre em perd. I ara hem canviat l'hora malgrat nosaltres ja no hem de fer res. Es canvia tot sol i a les tres són les dues i alguns dormen i alguns s'emborratxen i algunes fan l'amor sense voler parar, pel pur plaer de sentir la llengua sobre la llengua i les agulles del rellotge anant cap enrere. Tac-tic, tac-tic. Com un mantra amb el temps comptat. Com una esquena que es desglaça i s'incendia. A les tres eren les dues i ella encara hi era. Allà, a la foscor, el seu cos convertit en un bosc on caminar a poc a poc sense témer els precipicis.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Alta mar

Ella em diu que ell també sap navegar, que si ella ho volgués, si l'hi demanés, la treuria a la mar cada dia en un gran veler. Però no ho vol, tot i que faci veure que sí. Anem caminant i s’atura en sec i m’atura a mi. No vull, em diu, i em mira, per acabar-me de convèncer. Ulls negres sense gota d’or. Fa temps que no esclatem a riure. Fa anys que la companyia és d’una brevetat sufocant. No vull, em diu. I una mirada. La justa per intuir tot el que sí. Seguim caminant i em lliga a la cintura el jersei que porta a les mans: de ratlles, molt prim, com de mariner. Quasi no pesa. Seguim caminant i el seu braç rodeja el jersei que em rodeja la cintura. Així, aguantant-me a prop, així, com si encara fes falta acabar-me de convèncer.

dilluns, 25 de maig de 2015

This place

You walk the streets, you go into the woods, you get close to the water and you kick the ball about five hundred times just to see if maybe the scenes appear in front of you and instead of just remembering you can live, relive, not by going back but just by staying here and walking and seeing and smelling and talking —to someone or to yourself— all over town. All over the concrete and the grass, all the way up and all the way down. And the scenes —the small photographs in motion— don’t appear and you realize that they’re just empty frames that go on and on and you’re just in one right now; every second that goes by you fill another one that you’ll come back for some day. Continuously, wonderfully, in this place of eternal goodbyes.

dilluns, 18 de maig de 2015

Vertigo

a

m
a
n
h
a
t
t
a
n

c
a
u
s

c
a
p

a
m
u
n
t
.





dimecres, 13 de maig de 2015

Era això

I came back

and it was this.




the shining, bright sun, the smell of the air just now,
each physical moment, passing, passing, it's what
it always is or ever was, just then, just there.

Robert Creeley

dimarts, 12 de maig de 2015

Outlook Drive


I'm just another animal in the woods, reliving a shadow, finding the words that got left behind: ecosystem, orthodontist, playground.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Lupa

Et faràs petita cada vegada. Però que no veus, quin sol? Cada vegada. Petita i quadrada. Cada vegada. I pesada. Com cinquanta llibres tancats dins una caixa. Com cada vers que cau de la pàgina. Per petit. Per quadrat. Malgrat el sol. Cada vegada.

diumenge, 22 de febrer de 2015

Escenes quotidianes

Li somrius com qui somrius a algú a qui ja esperaves. Amb la mateixa calma que somrius a qui has vist ahir, abans d’ahir i l’altre. Amb qui has compartit el cafè de bon matí. A qui et ve a dir un hola ràpid, un fins després. És millor aquesta caiguda lenta, aquestes escenes quotidianes que t’alenteixen el desig de cada somni impertinent. Transformar-ho tot en la poca excepcionalitat de qui passava per allà i ha pensat. Ep. Un hola ràpid, un fins després.

divendres, 16 de gener de 2015

Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.