dimecres, 30 de desembre de 2015

La casa

M’he acostumat a entrar quasi cada nit a aquella casa buida. La de tantes habitacions plenes de llits fets; llençols blancs, coixineres blanques, mantes marrons. Llits i lliteres i sofàs. Tots desocupats. L’habitació que dóna a l’entrada i la del fons de tot, que té un petit balcó. Després ve el mar o el prat, depèn del dia. Però a dins, encara, les habitacions d’entremig. I jo passejo i trio llit quan encara és de dia. Trio llit com si fos diferent el de la dreta que el de l’esquerra, el del racó que el del costat de la porta. Llençols blancs i coixineres blanques. I a fora aquell avió que mai arribo a saber si aconsegueix enlairar-se prou ràpid. Hi sóc dins, asseguda, però tanco els ulls i penso que és igual, en el fons. És igual si s’enlaira o si l’atura aquell edifici de deu pisos que hi ha al final de la pista. I torno cada nit a aquella casa buida. La dels cinquanta llits fets per una sola persona.