dijous, 29 d’octubre de 2015

Tac-tic

En una carta escrita no sé quant a no sé qui, la Virginia explicava la por que va passar pujant a Montserrat. Anava en autocar i deia que cada cop que s'aproximava a una corba pensava que ja està, s'acabava tot, caurien tots pel precipici. Jo he anat més a poc a poc, entre el bosc, per la claror. Vés pel matí, m'han dit, que ara ja es fa fosc molt d'hora i et pots perdre. La foscor sempre em perd. I ara hem canviat l'hora malgrat nosaltres ja no hem de fer res. Es canvia tot sol i a les tres són les dues i alguns dormen i alguns s'emborratxen i algunes fan l'amor sense voler parar, pel pur plaer de sentir la llengua sobre la llengua i les agulles del rellotge anant cap enrere. Tac-tic, tac-tic. Com un mantra amb el temps comptat. Com una esquena que es desglaça i s'incendia. A les tres eren les dues i ella encara hi era. Allà, a la foscor, el seu cos convertit en un bosc on caminar a poc a poc sense témer els precipicis.