dijous, 11 de desembre de 2014

Les hores

Ei, tu, que diuen que no sents les veus, els vents. Que passeges comptant cada passa i en fas catorze mil cada dia, gairebé. Tu que mai sents el fred, que no et tremolen els llavis. Que no et fa por cantar a ple pulmó per una ciutat que et reconeix cada gest de cada part del teu cos petit i intocable. Que et sap els amagatalls i et troba a tu, allà, amb la pluja de paraigües i l’escut de les paraules. Tu, que t’oblides de dormir i parles amb les hores cada nit; que les despertes per no quedar-te mirant el sostre a soles com un boig enamorat de la foscor, del refugi, de la paret al costat del llit. Tu que marxes de tots sense dir adéu, sense haver dit hola. Que mires amb lupa i escrius en vermell. Que tanques l’esfera i segueixes passejant, comptant cada passa, per una ciutat que et sap de memòria.  

dilluns, 8 de desembre de 2014

Vomitar el fred dels pulmons
per poder seguir explicant-te històries.

dissabte, 6 de desembre de 2014

El paisatge

L’arbre ha crescut tant que potser ja no sabries enfilar-t’hi. Potser ara, des de l’habitació, no reconeixeries el paisatge petit que tenies just davant. El matí blanc de la primera nevada. El vespre allargat d’estiu. T’ha dit, des d’allà, que és tornar a casa. No com tornar a casa. Tornar a casa, simplement. I tu t’ho creus i ho entens i ho vols, també. Recórrer a peu el poble sencer, com no vas poder fer aleshores. Retratar els espais anònims que et vas fer teus i creuar els jardins corrents perquè no et vegin. Tornar a casa. A la nena del cabell llis i les dents separades. Seure darrere el sofà, davant d’aquell finestral que et permetia espiar el bosc durant la tempesta. L’arbre ha crescut tant, que em diu que és l’hora de tornar a casa i reconstruir el paisatge.

diumenge, 23 de novembre de 2014

Encara no saps
que totes les ciutats
són teves.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Ouse


No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

divendres, 10 d’octubre de 2014

Boscos

Això: un moment sense retorn. Imperiós. De debò. Més visceral que raó; però, per això, veritable i imperatiu. 
Imperatiu, i de debò. Un impuls essencial, vital. Com anar pel món fent teatre sense pensar en res i que res tingui importància. Com sortir de cop sense saber on anar. Com enamorar-se, encara que sigui per una estoneta.

Birnam, Víctor Sunyol

Un moment sense retorn. El moment imperiós en que em permeto enamorar-me de tu. Despullada. Descontrolada. Blanca com la llet. Buida de paraules. Una estoneta. Quatre segons d’una tardor sencera. I el curt passeig de tornada. El que triga en sortir, caminar i seguir caminant. El que trigo en perdre-li la mirada i que la tarda segueixi com si res. Com si fos només un moment minúscul d’un dia sencer construït a base de cafès i cigarrets. Com tants altre que vindran. Ella, que s’ha convertit en les paraules que no es diran. I jo, que crec en tot el que no s'ha dit encara.

diumenge, 21 de setembre de 2014

Si corres

Somewhere someone is traveling furiously toward you, 
At incredible speed, traveling day and night, 
Through blizzards and desert heat, 
across torrents, through narrow passes.

John Ashbery

Em pregunto si tu també estàs esperant a que xiuli la cafetera. Si prens cafè els diumenges després de dinar. Sol o amb llet, amb o sense sucre. Em pregunto si saps que demà arriba la tardor, tot i que sigui una mica de mentida, encara. Si corres amb fúria cap a algú, a una velocitat increïble, dia i nit, a través de tempestes de neu i d’una calor abrasadora. O si ja corres cap a tu, de tornada. Em pregunto des d’on et miren els lleopards i els mussols, si els hi notes el desig infiltrat, si saben fer-te riure. Si t’agrada riure com a mi m’agrada veure’t riure. Igual que m’agrada el cafè després de dinar, els diumenges.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Abecedari

Existeix la possibilitat de no dir-te. De banyar-me al mar i marejar-me si tanco els ulls. De no saber obrir-los i que la bilis m’ompli la gola salada. La llengua salada. Seca. I seguir sense dir-te. Somriure com si encara tingués el crit al meu abast, totes i cada una de les lletres de l’abecedari per fer-ne alguna cosa, qualsevol cosa. Cau el sol, cau el dia, cau el mar. Abaixo els braços i em dic adéu.

dissabte, 9 d’agost de 2014

De memòria

Et costa reconèixer aquest agost que sembla un setembre qualsevol. El vius amb cada un dels dies de la setmana i amb la pell sempre dolça. T’agrada diferent, i vols aprendre a no saber-te'l de memòria. A desacostumar-t'hi. Igual que el cos s'ha desacostumat a dormir en aquella habitació petita i calorosa. Igual que la llengua s'ha desacostumat a dir el seu nom. Per innecessari. Per insondable. El terra grinyola i la gent camina a poc a poc i de puntetes. Com tu, aquest matí, per no despertar-la. Dormia mentre et dutxaves. Mentre et prenies el cafè. I et quedava lluny aquest silenci compartit abans de començar el dia. Aquest silenci que sonava a tot allò al que et seria tan fàcil tornar-te a acostumar. Com a l'agost.

dilluns, 4 d’agost de 2014

dissabte, 12 de juliol de 2014

Atea

Queda un record. Just quan va néixer se’t va avançar. Et va travessar sense adonar-te’n. Mentre passaven les hores i es compartia el dolor. El record va esdevenir creença i tu, de cop, eres creient. Sense raó més enllà de la tarda. De l’hivern. I ara ja no saps com viure amb el teu déu. Com fer-lo caure sense morir, durant un temps, tu també. 

dimecres, 25 de juny de 2014

Anar-la a buscar

Avui m’he adonat que m’havia allunyat d’ella. De les seves preguntes que responien a les meves. De la seva fragilitat. De cada una de les seves soledats, tan soles. De la seva ironia. I de la seva essència tan dispersa. M’he adonat que fa temps que no escric. De que emmudeixo. Malgrat les fogueres. El ball. Que em fa por aquest silenci. Tan meu. Tan nou. I he pensat que l’aniré a buscar. Dins la tomba. Mullada. Parlant. I així, potser, les soledats esdevindran una de sola. Per tots. I així, potser, m’atreviré a escriure sense témer la buidor que deixa la segona persona del singular.

te has quedada mudo 
y no bailas descalzo sobre la brasa de tus palabras.

José Ángel González Franco
[Llegit minuts després d'escriure]


dimarts, 10 de juny de 2014

Indicatiu condicional

Fa temps em va explicar l’última vegada que li havia fet l’amor. Em va dir que ella ja no hi era. Que ell plorava. Que tenia buida la mirada. I que ell no podia fer més. Se li escapava de les mans, de tot el cos, i no hi havia res a fer. M’ho explicava i a mi em pesava el pit imaginant-me la impotència. Mesos més tard l’he tornat a veure somrient. Un somriure carregat de felicitat. Una felicitat carregada de dolor, de pèrdua. Una felicitat d’eufòria i passió. De ràbia. Com la que diuen que no és bona. Que no s’hauria de tenir. Així. En indicatiu condicional. I ens n’omplim la boca com si en sabéssim més que la pròpia vida. 

dimecres, 21 de maig de 2014

Encore l'amour

Encara l’amor. Malgrat els grans ocres de la tarda. Malgrat els oceans perduts. Després de tots els camins sense rumb i les nits plenes de versos. Encara l’amor. Que balla i riu i t’enyora. Que cau una i altra vegada. Encara l’amor. Que t’estima però t’ha perdut la mirada. Que ja no parla. No diu no diu no diu. Res. Però encara l’amor. A través dels dies. De les lletres. De les primaveres. Encara l’amor. Quan és soroll. Quan vol que sigui silenci. Quan no queda cafè. I plou.

dimecres, 7 de maig de 2014

Un poco tonto

—Sí —contesté—. Estoy enamorado. Así de simple.
—Qué bien. ¿Es alguien que conozco?
 —¿A quién podrías conocer tú? No, es una chica de mi clase. Quizá es un poco tonto, pero que se le va a hacer. Esas coses no se pueden planificar.
—Tienes razón. ¿Cómo se llama?
—Hanne.
—Hanne —repitió, mirándome con una pequeña sonrisa—. ¿Cuándo podré conocerla?
—Verás. Es que no estamos juntos. Ella está con otro.
—Entonces no es fácil.
 —Así es.
Ella suspiró.
—No, no siempre es fácil. Pero tienes buen aspecto. Pareces contento.
—Nunca he estado tan contento. Nunca.
Por alguna loca razón se me saltaron las lágrimas al decirlo. No solo se pusieron brillantes los ojos, algo que ocurría cada dos por tres cuando decía algo que me tocaba por dentro, no, esta vez las lágrimas me corrían por las mejillas.
Sonreí.
—De hecho son lágrimas de alegría —dije.
Y acto seguido me puse a sollozar. Al final las lágrimas me caían con tanta fuerza que tuve que mirar hacia otro lado. Por suerte el agua empezó a hervir justo en ese momento, pude retirar la cafetera de la placa y echar el café. Apretar la tapadera, sacar dos tazas. Cuando las puse en la mesa, todo había pasado.

La muerte del padre, Karl Ove Knausgård

diumenge, 27 d’abril de 2014

Més que un símptoma

He vist com les paraules et corrien per les venes.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Tarda

Havies oblidat que també podies arribar a adorar aquestes tardes eternes; el sense fi de pàgines que has llegit ja fa temps i la música incomprensible que les acompanya. I gaudir de la seva absència sense presses. Que a vegades ja ni recordes que hi va ser. Hi va ser de debò. D’aquella manera tan fugaç, quasi imperceptible a la memòria. Però resta allà, l'absència, com les paraules salvatges, com la llum inextingible de la tarda.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Cartes II

Tothom escriu cartes que mai envia. T'he trobat a faltar. I hi escriu frases que sap que mai seran llegides. On menys m'ho esperava. Pel simple plaer de posar sobre paper el que sembla que no es pugui dir. T'he trobat en tots els racons d'una ciutat que no havíem viscut, ni en paraules, juntes. Per imaginar que tanca el sobre i posa l'adreça i compra un segell que deixarà la boca amarga. Veure't aparèixer en un desig llunyà. Pesant. D'un altre abril. I pensar que aquell qui la rebi ja ho sap. Que no et trobo a faltar els llavis, la pell, les mans. I té una carta escrita, també. Res, quatre línies. Et trobo a faltar mirant-me, simplement. Que tampoc s'enviaran mai.

dimarts, 18 de març de 2014

Ja ho deia ell

La luz es demasiado grande 
para mi infancia.
Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,
en la que me exista.

Origen - Alejandra Pizarnik

T’he repetit els versos en veu alta. Tu, que buscaves desesperadament alguna frase només teva i que has acabat creant tantes veritats pels altres. T’he repetit i t’he escrit, també. T’he copiat versos amb un bolígraf tan prim que quasi desapareixes del paper; massa quadriculat per cabre-hi. Que ho desbordes tot just quan el terra, que sempre ha trontollat, sembla haver sucumbit. Sense més. Com qui ja s’ho esperava. Com qui, sense saber-ho, havia caminat amb peus de plom, agafant-se amb la resta del cos a les parets, al sostre, a les infinites baranes i al cel enfosquit de primavera. Les mans estan cansades. I ja ho deia ell que hem de preguntar per poder construir. Que no es pot ser sense saber. Pero hace tanta soledad que las palabras se suicidan.*

*A. Pizarnik

divendres, 7 de març de 2014

Convivència

He cregut en tu. En que em deies que venies. Que no vingués ningú més, que viuríem en aquesta habitació on dóna la llum pel matí i que cobriríem l’altra d’estanteries que a poc a poc aniríem omplint. Tu per un costat, jo per l’altre. Es repetirien les paraules salvatges fins a l’extenuació. Però no les posaríem juntes; tu per un costat i jo per l’altre. I has vingut i hem fet l’amor com tigres, com gavines, com anguiles, com cargols*, com cucs de terra sense ulls. Que ja no necessito veure’t, que mai ho he necessitat. Que en tinc prou amb sentir-te moure’t, amb que em busquis les mans i els peus i el coll. Amb que t’adormis, després, fins que el cos et digui prou i et tornis a despertar. Has vingut i has cosit la boca roja. I t’estimaré mentre comencis el dia; quan vagis cap a la dutxa i surtis amb els cabells molls i les gotes corrent-te per l’esquena. Quan t'agafis a la barana del balcó i miris el dia que fa. T’estimaré mentre facis el cafè i ens el prenguem cada una en la seva tassa preferida. En silenci, potser. I et seguiré estimant quan et posis la jaqueta i marxis. Quan et quedis llegint. Quan decideixis que avui no has de fer res. I no facis res. T’estimaré quan no hi siguis i quan et senti pujar per les escales, les claus a les mans, i el pany que costa d’obrir. I viuràs, així, en mi. 


*Melisande!: What Are Dreams?, Hillel Halkin

dimarts, 4 de març de 2014

Melisande

"I'm tired of words."
"You might as well be tired of breathing."

Melisande!: What Are Dreams?, Hillel Halkin

dissabte, 1 de març de 2014

Sense cortines

És aquest març de finestres obertes que deixen entrar a casa tota la pols dels plataners. Del vent que no et deixa caminar. De les rajoles i els vidres tintats d’aquell espai on sembla que només hi pugui entrar la llum i la paraula. El març d’ell traient-se el jersei quan tot just comença a tocar-li el sol a l’esquena. El de girar la pàgina del calendari i trobar-te amb flors vermelles. El dels riures de la nit abans, plena de flors, també. I és cada un dels tres petons d’aquella nit en la foscor i la música, quan encara només reconeixies aquells llavis per la veu que pronunciaven. Un, dos, tres. Ràpids. Seguits. Repetits. I l’espontaneïtat de tot el que és nou. És, també, el març de l’oceà que no s’acaba. Que et desborda. De la profunditat que ja fa temps que has deixat d’explicar-te; que ja no et cal saber ni els quilòmetres ni els colors. Que acceptes tots els blaus, grisos i negres. És aquest març sense cortines.

dimarts, 25 de febrer de 2014

Estaves

No te conocía pero sentí torpemente que tú estabas en el mundo.

Contarlo todo, Jeremías Gamboa

diumenge, 16 de febrer de 2014

Agafar aire

Va esbufegar just quan te’l vas creuar. Era un noi alt, moreno, amb barba potser. Portava un abric llarg i les mans a la butxaca. No vas tenir temps d’alçar la mirada per veure-li la cara. Només vas sentir aquell esbufec que et va fer patir; per ell i per la nit freda en que s’havien convertit els divuit graus del migdia. Potser estava cansat. O potser havia vist aquella noia en bici amb la cua alta i els pantalons amples que us havia esquivat als dos just uns segons abans. Potser mai s’havia adonat que els vespres de divendres poden arribar a pesar tant com algunes tardes de diumenge. Aquelles en que penses en baixar caminant i comença a ploure just quan surts del portal. Potser no estava cansat. Ni enrabiat. Ni trist, aquell noi. Potser es va veure traslladat, de cop i volta, al límit del que està acostumat. Al marge del que sap. Al punt just abans de creuar una frontera. Una mica perdut. Potser només estava agafant aire. 

diumenge, 2 de febrer de 2014

Fred, calor, dolor

“Ni fred ni calor ni dolor”. O un fred que et glaça els peus i et talla la pell. Una calor que et recorda a la xafogor dels agostos prop del mar. I un dolor que pot ser tan necessari com el dormir després de l’insomni. I somniar. Mal somniar. Que ella et mirava i et cridava. Plena de ràbia continguda. I se’t clava a dins al llarg de tot el dia. Tot el somni. Imatge per imatge, paraula per paraula. I saps que, a tu també, se t’han quedat moltes promeses per complir. I que t’aniran calant, com el fred, la calor i el dolor, que no canviaries per res. Que ets això, també, les mil vides que un dia vas projectar i que després no han sigut. Les altres. Les que queden allà; recordades, estimades, com la que has decidit viure. La que no has deixat arraconada. La que és i t’agrada que sigui. Malgrat el fred, la calor i el dolor.

dissabte, 25 de gener de 2014

Del seu Déu

In the child's mind a breach now appeared: between what she believed she knew of herself, essentially, and her essence as others seemed to understand it.

NW, Zadie Smith


Parlava d’essència 
com qui parla d’un déu. 
Del seu Déu.
Irreductible i insubstituïble. 
Irremeiable.
Omnipresent i invisible.
Tortuós. Dubtós. 
Immortal.

diumenge, 12 de gener de 2014

És hivern

Sona la quarta estació. I et vibra igual que aquella primera vegada que la vas escoltar en plena primavera. Ja és típic que plorin els violins. Però no les parets, el sostre i la llum que no para de fondre’s. Tornen també, malgrat tot, les tulipes; per eixugar el diluvi i dir-te a cau d’orella que potser en acabat aprendràs a perdre’t sense pànic, a trobar el camí del circ, a creure que arribareu a lloc encara que res no faci pensar que sigui possible. I preveus un hivern de viatges, de fer maletes i trepitjar altres terres. Que aquí fa massa vent, de vegades, i tens por de no saber-li calmar el son quan l’aire s’estimbi contra els arbres. Ja fa temps que vas aprendre a dormir millor amb el soroll del carrer i sense persianes. Així la nit esdevé matí en qüestió d’hores. Malgrat l’insomni. Malgrat la poesia que crida nit a cada vers. És hivern. Però et cuida; sense massa fred ni massa pluja. Que et veu fràgil i et resguarda amb tendresa.


Winter 3 (Four Seasons Recomposed) - Max Richter