Sona la quarta estació. I et vibra igual que aquella primera vegada que la vas escoltar en plena primavera. Ja és típic que plorin els violins. Però no les parets, el sostre i la llum que no para de fondre’s. Tornen també, malgrat tot, les tulipes; per eixugar el diluvi i dir-te a cau d’orella que potser en acabat aprendràs a perdre’t sense pànic, a trobar el camí del circ, a creure que arribareu a lloc encara que res no faci pensar que sigui possible. I preveus un hivern de viatges, de fer maletes i trepitjar altres terres. Que aquí fa massa vent, de vegades, i tens por de no saber-li calmar el son quan l’aire s’estimbi contra els arbres. Ja fa temps que vas aprendre a dormir millor amb el soroll del carrer i sense persianes. Així la nit esdevé matí en qüestió d’hores. Malgrat l’insomni. Malgrat la poesia que crida nit a cada vers. És hivern. Però et cuida; sense massa fred ni massa pluja. Que et veu fràgil i et resguarda amb tendresa.
Winter 3 (Four Seasons Recomposed) - Max Richter
1 comentari:
Ai, aquest hivern... Si fa molt fred, sempre pots cercar algú que t'agafi els peus, perquè la por no te'ls congeli... I no oblidis que aquesta terra no és sols de vents, també de tulipes que creixen, malgrat tot, algú matí de març...
Publica un comentari a l'entrada