dimarts, 24 de desembre de 2013

Tot el que queda

Queda poc per fer aquest any. Potser encara resta algun llibre per llegir o esperar que el pare posi música clàssica al matí de Nadal. Potser et queda ser feliç mentre us retrobeu amb unes cerveses i una camamilla després d’unes setmanes de silenci. Que us poseu a riure sense saber per què, tot i que fa poc t’hagi dit que no és gaire divertida. T’agrada que li hagi tornat el somriure. Toca plegar la roba estesa i tens ganes d’embolicar regals. D’embolicar paraules. Queda un cafè amb llet al Passeig de Sant Joan tot i que la panxa et digui prou. Que s’obren portes mentre d’altres queden ajustades. I se’t remou el cos quan la música sona i sona i sona. Que la nit és teva i fosca. Plena d’aire per respirar. I tu, tranquil•la, que saps que queda poc per fer aquest any. Potser beure't una altra mirada. Agafar una mà. O escriure més paraules. 

dimecres, 18 de desembre de 2013

L'última pàgina

el otoño se convirtió en invierno tan rápido que pensé que me había perdido algunos días.

Del color de la leche, Nell Leyshon

Ja puc escriure't. Ara que s'acaba la tardor tan ràpid que porto setmanes pensant que és hivern. Que quasi no hi hagut colors. Que els arbres estan nus i encara duc la calor d'octubre sobre a la pell. Puc llegir-te. Mentre em parles des de l'altra banda de la taula i el temps passa prou lent com per resseguir-te cada paraula. Una, dues i tres vegades. Tantes com vulgui. Al ritme que vulgui. Torno a aprendre't, lletra a lletra. A. Be. Ce. Erra. Essa. Te. I et construeixo en versos breus per saber-te de memòria, per no oblidar-me ni dels teus espais en blanc. En negre. En silenci. Els que només recites tu per tu. I et giro full rere full el poema inacabat, sense conèixer el número de l'última pàgina.

dilluns, 9 de desembre de 2013

La revolució

Una hora en la foscor. Dues hores en la foscor. Tres hores en la foscor. Una mica de llum verda, vermella, violeta. Les pupil•les dilatades i acostumades a la negror. I la música, la música, la música. El sexe a la pantalla. El sexe a l’escenari. El sexe al terra. I el gust amarg de la cervesa. Una altra i una altra. La música i un globus que se t’escapa de les mans. La música i uns llavis verges. Un altre globus que se’n va. I la música que es queda. Els ulls que no entens. Els ulls que t'acompanyen. Els ulls que no havies vist encara. La foscor, també. I la falsa audàcia de sentir-te forta. Inqüestionable. Irreductible. Irreemplaçable. Espantós. Amarg. Com la cervesa. I el fred de després. Les mans gelades. Els peus gelats. La llengua a punt d'esquinçar-se. I la manta de diumenge que no arriba a tapar-te. Una hora en la foscor. Dues hores en la foscor. Tres hores en la foscor. I quatre. I cinc.

dimecres, 27 de novembre de 2013

Hallelujah

Now I've heard there was a secret chord, that David played and it pleased the Lord, but you don't really care for music, do you? It goes like this; the fourth, the fifth, the minor fall, the major lift, the baffled king composing hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Your faith was strong but you needed proof, you saw her bathing on the roof, her beauty and the moonlight overthrew you. She tied you to a kitchen chair, she broke your throne and she cut your hair and from your lips she drew the hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. You say I took the name in vain, I don't even know the name, but if I did, well really, what's it to you? There's a blaze of light in every word, it doesn't matter which you heard; the holy or the broken hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. I did my best, it wasn't much. I couldn't feel, so I tried to touch. I've told the truth, I didn't come to fool you. And even though it all went wrong, I'll stand before the Lord of Song with nothing on my tongue but hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah.  Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah. Hallelujah.


Hallelujah - Leonard Cohen

divendres, 22 de novembre de 2013

L'última cançó

Un dia vas decidir posar-ho tot allà, dins d'aquella capsa verda que un matí de juliol vas sortir a comprar expressament. A cada racó de l'habitació hi era ella, escampada, fora del teu abast. I la vas arreplagar sense ordre, sense mirar, perquè no en quedés ni rastre. Era massa. La vas tancar en forma de fotografies, de paraules, i de mil objectes on la reconeixes encara. I avui, en destapar-la, has trobat en el caos a algú amb el desig incansable de fer-te feliç. T'agrada obrir capses i saber-te part d'una història que t'ha arribat a semblar d'algú altre. Sentir-t'hi tu, de nou, i veure que et vius en una de les protagonistes d'aquell conte que, nit rere nit, et vas explicar durant anys. I ara, abans de tancar-la, entre el mateix desordre retocat, hi has fet cabre l'última cançó que, avui encara, ha seguit cantant.

dijous, 21 de novembre de 2013

Música en diumenge

El més sensat era marxar. Les paraules us havien buidat una altra vegada i ni havien arribat a tocar-se. De cop es va enfadar. O angoixar. O atabalar. Potser amb tu, amb si mateixa o amb les dues. I es va aixecar per seure davant del piano. Va començar a tocar i et vas quedar al sofà mirant-la; el cos concentrat, els dits frustrats, però només a l’inici, i la seva manera accelerada de canviar de partitura, com si cap no acabés de parlar per ella. I vas pensar que era això el que necessitàveu: un diluvi de música per esmorteir els cops verbals. Ella allà, tu aquí, i tota la distància per perdonar-vos la incomprensió. Tu vas perdonar només escoltant-la. No volies que es fes fosc a casa seva. No volies acabar un altre diumenge en la intempèrie. El més sensat era marxar; de dia, amb el somriure lleuger de la música als llavis. Et vas començar a posar les sabates a poc a poc, per no captar-li l’atenció, per poder-te aixecar, fer-li un petó a la galta i sortir per la porta sense que deixés de tocar. Que no deixés mai de tocar. Però et va veure i va venir a seure el teu costat. Va agafar-te el braç per embolicar-s’hi i et va dir: no t’enfadis, no t’enfadis. I només vas pensar: no ens entenem. Ni així, ens entenem. La vas agafar fort i et vas treure les sabates. 

dimecres, 13 de novembre de 2013

Consol


How enduring, how we need durability.

Czesław Miłoz

Falta el fred. Falta la calor sobtada d’aquell cos que fa anys vas fer estremir damunt la gespa. Avui no dónes la volta sencera ni persegueixes l’eufòria de les fulles. Si de cas, els hi acabes d’exprimir el poc color amb un clic de la càmera. Avui t’estires per veure si així recuperes l’equilibri. Perquè, sigui com sigui, la tardor t’ha tornar a col•locar sobre la corda fluixa. I tu, funàmbul de la vida, sembla que t’hi trobis a gust, allà dalt, com si no poguessis estar-te més d’una estació en terra ferma. I no saps d’on ve l’ànsia d’abisme ni com desfer-te del desconsol que, ja de nena, et feia buscar el llit dels pares a mitjanit. T’hi trobaves bé entremig dels dos; sencera. Aquell somni et prometia una protecció que després has sortit a buscar fora de les quatre parets de casa teva. T’has arrelat a altres llits, altres mans i altres ulls; obviant, per pura necessitat, el fet que qualsevol arrel pot ser extirpada.

dijous, 7 de novembre de 2013

Anomenar-te

L'absurd plaer de recórrer amb la llengua el teu nom.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Prou lluny

Has cridat tant que se t’ha escapat la vida entre els llavis. Tant, que se t’han estripat les cordes vocals. Mai has sabut utilitzar bé la veu. Els crits han allunyat la tardor, han perforat les pàgines dels llibres i han convertit la pluja en una de qualsevol. T’han irritat la pell que enyora el gust de la seva llengua i t’han difós la imatge de les seves mans en moviment. I s’ha trencat el vent mentre tu suaves per treure més aire. L’has vist, de perfil, somrient, i l’has acompanyat de passeig amb la mirada. No s’ha imaginat que estava tan acompanyada. I calla. I camina. I pensa que fa massa calor per ser finals d’octubre. Has parpellejat de cansament i t’ha avançat un metre, dos metres, tres metres, sense buscar-te. I has tornat a cridar. Però ja estava tan lluny que t’has pogut convèncer de que no t’ha sentit per la distància.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Rossinyol



Remember it's a sin to kill a mockingbird.

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Sail on Silver Girl

No recordaves haver aguantat tant el somriure. Ara el veus i te’l mires amb ulls desconfiats, i tornes a sentir aquella veu dins teu que deia somriu, somriu, somriu, no paris de somriure, que cauràs. Fins ara només recordaves aquelles últimes nits a una casa que no era la vostre, l’últim gelat al centre del poble, la constant repetició d’una sola cançó; una vegada i una altra i una altra...com si no fos suportable deixar-la d’escoltar, com si fos necessària per poder treure tota la tristesa que s’amuntegava dins teu quasi sense tu saber-ho. Perquè no hi podies pensar. Era inconcebible i tu et creies prou forta per poder aturar el temps. Però es veu que això no és possible, i només vas ser capaç d’ignorar-li les últimes hores per negar-li el compte enrere. I no n’hi va haver, això sí que ho vas aconseguir. La cançó seguia sonant i tu estaves preparada per dormir una altra nit, i tot les que fos, a la llitera de dalt; eternitzant aquell estat d'entremig de dues vides. Però vas haver de prémer l’stop perquè la resta del món seguís girant per pura inèrcia. I les maletes, que no saps quant de temps portaven al passadís, ja no hi eren; estaven allà, ben col•locades, en el maleter. Va desaparèixer l'entremig, la pausa, la resistència. I vas fer, pas a pas, cada un dels 5871 quilòmetres sense parar. Una marató en tota regla. Sort que vas poder aguantar el somriure per no caure.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Regust

Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.

dijous, 26 de setembre de 2013

Lionheart

Encara recordes les nits que no van existir; quan et despertaves de matinada només per mirar-la a contrafoscor i pensar-la lluny del somni. Ella et sentia el parpelleig constant, la pell desvetllada, i et buscava amb els ulls tancats, guiant-se per l’escalfor d’un cos que es sabia de memòria. Una nit la vas despertar. Vas dir-li que marxés, que marxaves. Que el teu cor de lleó havia tornat a rebel·lar-se i que amb ell s’havia encès la passió per l'aire i la raó de la terra. Que marxés abans de que incendiessis una altra selva. Que marxaves per no haver de tornar a veure una mirada escarxada. Es va quedar quieta, sencera, esperant-te la paraula. I vas marxar. Per poder construir frases gramaticalment correctes i tenir el to de veu controlat. Però aquelles nits mai van existir, igual que la distància que t'inventes ara per fer ús de cada paraula no dita. I les mans que lluiten per moure's. I la meitat del somriure que et deshabita els llavis. 

diumenge, 22 de setembre de 2013

Tota la vida

Ella está sobre la cama de leopardo, es un bulto, una especie de araña con ropa. Pero también es una mujer que llora. Martín cede a la rutina cuando algo se le afloja, una dejadez, la misma sensación que uno tiene en la butaca de un cine al terminar la película, ganas de quedarse ahí y que la proyecten de nuevo. Le da un poco de miedo porque aún no está seguro de que ella no se incendie de pronto y se sobreponga para lanzarle espinas de higo chumbo, pero se sienta en la cama, al lado del bulto, y le busca la cara con los ojos: encuentra un rostro aniñado y sufriente, consternado, hipando. Bueno, ya está bien. Hay que continuar. Con la mano que antes apretó el mango del cuchillo ahora recorre el cráneo de Nadia. Estira los dedos hasta cubrir su frente y sus cejas, luego baja por la mejilla y acopla su palma a los huesos marcados. Ella no reacciona al principio, pero al rato agarra la muñeca de Martín como si fuera un klínex y la aprieta contra su pecho. Él musita no llores, no llores más. Ninguno de los dos dice lo siento pero ella mueve la cabeza como renegando de sí mismo o de él o de las palabras Ya está, se están reconciliando. No es magia, tampoco están seguros de que sea amor, lo único que sienten es cansancio. Algo insoportable que te cae encima. Es un no te agunto ni un minuto más pero a la vez podría aguantarte toda la vida.

Por si se va la luz, Lara Moreno
[Lumen, 2013]

dimecres, 18 de setembre de 2013

Tan sols un moment

I would like to watch you sleeping,
which may not happen.
I would like to watch you,
sleeping. I would like to sleep
with you, to enter
your sleep as its smooth dark wave
slides over my head

and walk with you through that lucent
wavering forest of bluegreen leaves
with its watery sun & three moons
towards the cave where you must descend,
towards your worst fear

I would like to give you the silver
branch, the small white flower, the one
word that will protect you
from the grief at the center
of your dream, from the grief
at the center. I would like to follow
you up the long stairway
again & become
the boat that would row you back
carefully, a flame
in two cupped hands
to where your body lies
beside me, and you enter
it as easily as breathing in

I would like to be the air
that inhabits you for a moment
only. I would like to be that unnoticed
& that necessary.

Variation on the word sleep - Margaret Atwood



M’agradaria veure com dorms,
potser mai no ho podré fer.
M’agradaria contemplar
com dorms. M’agradaria dormir
amb tu, d’entrar
en el teu dormir, sentir-ne la suau i fosca onada
que em llisca pel damunt

 i caminar amb tu per aquell bosc
lluent i tremolós de fulles blau verdoses
amb el seu sol aquós i les tres llunes
vers la caverna on has de baixar
fins allò que més tems

M’agradaria donar-te la branca
de plata, la petita flor blanca, aquella
única paraula que pot protegir-te
del dolor en el centre
del teu somni, del dolor
en el centre, m’agradaria seguir-te
amunt per la llarga escalinata
un altra vegada i ser
la barca que et retornarà remant
lentament, una flama
dins dues mans juntes
cap on el teu cos jeu
vora meu, i que tu hi entressis
tan fàcilment com es respira

M’agradaria trobar-me dins l’aire
que hi ha dins teu tan sols
un moment. M’agradaria passar tan desapercebuda,
i ser tan necessària.

Variació sobre la paraula dormir - Traducció de Montserrat Abelló

dijous, 12 de setembre de 2013

El vers

Llegeixo poesia

per omplir l'absència

de mi mateixa.

dilluns, 9 de setembre de 2013

No t'havia vist mai

T’he somniat diferent aquesta nit; rossa, acariciant-me la galta i protegint-me de la pròpia por. Portaves una cua alta i un vestit blanc de tela fina. El cel estava fosc, a tocar de ploure, però entrava llum a la sala i jo m’amagava com si estigués prohibit estimar-te. M’amagava de tothom menys de tu, que volies l’amor i el somriure. Ens acabàvem de conèixer i ho volíem tot. Començant per la panxa, feia un petó a cada centímetre quadrat de la teva pell. No agafava ni una gota d’aire. Et respirava a través dels llavis i feies olor a lleugeresa, incredulitat i desig. Em demanaves que et mirés i, aleshores, et reconeixia. Et reconeixia rossa, acariciant-me la galta i protegint-me de la pròpia por, com un antic amor. Et reconeixia sota la fina tela i la pluja que encara no ens havia arribat a tocar. Et reconeixia i els teus ulls no m’havien vist mai.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Across a room



Love Love Love - Of Monsters and Men

dijous, 29 d’agost de 2013

I s'apaga

Quan no obre els ulls recordo les nits en que jo no parava de moure'm i ella dormia quieta al meu costat. El seu son sempre era més tranquil i més despert que el meu. Ahir hi havia dues noies parlant assegudes a la platja mentre un home jugava amb una llanterna al port. A tots se'ls intuïa feliç. La llum de casa seva ja no hi era. Ara l'agost queda atrapat entre les dues muntanyes i s'apaga. Com sempre; la pluja de finals de mes. Com mai; la soledat. No havia arribat mai tanta soledat fins aquí. Cada any un mar diferent. Aquest any m'he banyat en el mar més bonic que havia vist mai. Però ni el mar més serè sap calmar la tempesta. Però és això, no, l'agost? Retrobar paisatges que saps que un dia deixaran de ser teus. Sembla que ja no em portoqui tanta estona de cel. Els moviments no són segurs i les paraules se'm rifen. Bona sort i vigileu amb no temptar-la. Com m'agrada dormir i jugar a aquí. Però s'escapen la nit i l'aigua. I jo que m'he d'agafar amb pinces.

divendres, 16 d’agost de 2013

Mil nits

Ja deu fer més de mil nits que ens vam deixar d'estimar. Però encara sé veure el moment en que t'apropaves tant amb el teu somriure que jo em perdia en la teva felicitat. S'ho menjava tot. I què li vas dir? El que vaig poder. El que vaig saber. Què li has de respondre a algú que et fa la pregunta que has enterrat sota dies i nits? El que pots. Que no ho sé, que mai ho he acabat de saber del tot. Que un dia vaig deixar d'intentar entendre-ho; potser per massa complicat, tot i que crec que per massa senzill. No pot ser que d'una cosa tan senzilla sorgeixi tant de dolor. És qüestió de simplificar el mal, de no espantar, de fer veure que el temps ho cura tot i que les ferides cicatritzen. Però que no sabeu que el temps és circular? Una nit qualsevol recordaràs les seves llàgrimes i et faran el mateix mal que quan les tenies a tocar; quan et van inundar la pell i el poc amor que et quedava. I ploraràs amb elles perquè ha tornat aquella nit de tardor. Tot retorna, aquella nit també, quan ja ni la recordaves, quan l'havies exiliat de la memòria. Torna com si fos ella la que no oblida, la que és més enllà del que tu intentes deixar enrere. Tornen a mullar-te les mateixes llàgrimes mil nits després. Em pregunto quantes nits han de passar per deixar d'estimar.

dijous, 15 d’agost de 2013

Muntanya avall



"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Entranyes

Goseu primer creure en vosaltres mateixos —en vosaltres i en les vostres entranyes! Qui no creu en si mateix, sempre menteix.

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

[Traducció de Manuel Carbonell. Quaderns Crema, 2007]

dimarts, 6 d’agost de 2013

La teoria

Et saps la teoria. Fins i tot la saps aplicar. Passeges i rius i parles, ja tornes a parlar. I has decidit no somniar i no somnies. Has decidit entrar en les històries dels altres. Ara tens ganes de que t’expliquin històries; com la de la nena que vivia en un far en l’absoluta foscor, o la del sordmut que tothom es pensava que coneixia sense haver-li escoltat mai el silenci. Et saps la teoria. Tu ets tu, més enllà del que vegin, del que diguin, o del que siguin els altres. El jo més enllà del tu, l’essència més enllà de la pell. Et saps la teoria i pots fer veure que no caus. Que tot és lògic: Don’t you ever use logic? If these are the given facts this ought to be the result? No, sempre he desafiat la lògica. Mentida, sempre m’ha desafiat ella a mi. Aniràs de que actues amb conseqüència. De que ets més forta que això i de que no et perds quan les perds.  Però d’amagat hauràs de seguir buscant la ruta en el mapa que no saps ni si existeix. D’amagat, sense saber ben bé perquè.  Potser és qüestió de vergonya, potser és qüestió d’orgull. Potser és perquè et saps la teoria, fins i tot la saps aplicar, però la lògica encara no t’ha ensenyat a creure-te-la.

dijous, 1 d’agost de 2013

Sota el sol

Aquest any l’agost arriba per sorpresa i m'agafa desprevinguda; fora de temps, fora de lloc, fora de mi. Em troba entre dues dones que parlen per contagiar-me el silenci i jo les escolto per aprendre a callar i callo. Però estic preparada perquè les hores passin a poc a poc i desitjo les nits d’insomni i els cafès amb llet de matinada. És fàcil acostumar-s’hi. I el mar, que sempre és el mar, vindrà amarat dels records de mil agostos del passat. I m’acceptarà aquest com un de més; feixuc i mandrós, com si res no hagués canviat. Ara he entès que m’agrada la soledat d'agost; aquella que t’atropella quan veus que tot s’atura i que tu no pots parar, la que et permet una passió desenfrenada vers el que se t’ha escapat de les mans. M'agrada la soledat d'agost perquè em comprèn entre flames i sota les aigües.  Arriba l'agost amb la força d'un fantasme que vol renéixer després d'haver mort sota el sol. 

dilluns, 29 de juliol de 2013

La part del silenci

La señora Winterson protestó por lo que había incluido en mi libro, pero me parecía que el verdadero motivo de su enfado era lo que había dejado fuera. Hay muchas cosas que no podemos decir porque son muy dolorosas. Confiamos en que las cosas que podemos decir suavicen el resto, o lo mitiguen en cierto sentido. Las historias son compensatorias. El mundo es injusto, inicuo, inescrutable, incontrolable.
Cuando contamos una historia ejercemos el control, pero de tal modo que dejamos un hueco, una apertura. Es una versión, pero nunca la definitiva. Y quizá confiamos en que alguien sea capaz de escuchar los silencios y la historia pueda continuar, ser contada una y otra vez.
Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia. Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar.

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, Jeanette Winterson
[Lumen, 2012]

diumenge, 28 de juliol de 2013

Un caçador solitari

And by habit they shortened their thoughts so that they would not wander out into the darkness beyond tomorrow.

The Heart is a Lonely Hunter, Carson McCullers

[Penguin Modern Classics, 2008]

dimecres, 24 de juliol de 2013

És probable

És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Passejo dia i nit per les teves contradiccions; les miro, les agafo, me les poso a la boca, les assaboreixo i després me les empasso perquè esdevinguin meves. Així les puc pair millor. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Has traspassat el límit de les paraules i m’ha sobrevingut l’onada de silenci. Quin ofec. Però agafo aire. Invisible, davant teu, miro com els teus ulls recorren els versos d’aquella novel•la que parla de foc, de pluja, d’una tarda que va esdevenir les quatre estacions. M’agrada pensar-te llegint. I és que no saps que mentre jo la llegia, darrere de cada pàgina, estaves tu, invisible, esperant-me. La vaig devorar. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. He sigut paraula. He sigut pell. He sigut crit i mirada. He sigut altre. I, en tot això, sempre he sigut jo. I el degoteig ha esdevingut diluvi. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor, malgrat sentir-te les mans sobre el clatell, malgrat aquell petó; el teu enèsim comiat, la meva enèsima esperança. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Perquè no sé agafar aire del silenci ni girar la pàgina en blanc. Perquè no m'atreveixo a escriure sobre el que no comprenc. Perquè no sé escriure sobre el que m'ha deixat sense paraula. És probable que mai et pugui escriure un poema d'amor. I és per això que ho seguiré intentant. 

diumenge, 21 de juliol de 2013

Aigua

És que el dia no té ribes
cap on puguem fugir.
Aigua, aigua i aigua. Això és el dia,
i no sabem nedar.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa LXXXV del cant X]
[Edicions del Periscopi, 2013]

dimarts, 16 de juliol de 2013

Res més

que deixi que el Sol
caigui des del Sol fins a les coses que l'envolten
i que deixi també que el món s'enfosqueixi de manera general,
i que ell ho accepti. Ni llums
ni cortines: l'home ha de viure amb la llum
del dia, li han dit, i amb la nit de la nit.
Res més. 

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa VI del cant VI]
[Edicions del Periscopi, 2013]

diumenge, 14 de juliol de 2013

Terrat

Et juro que he estat feliç en aquell terrat. Que el sol s’ha post darrere l’església que avui, per primera vegada, he mirat de tu a tu. Ha marxat la calor. Ha marxat el foc. Així com si res, mentre estava estirada, algú, també estirat, m’anava parlant sobre la fe i la creença. Jo l’escoltava. I he pensat que m’agrada creure, que necessito creure, que és fàcil creure. És bonic creure en algú. Quasi essencial. I què difícil és deixar que creguin en tu. Però t’ho juro que he estat feliç en aquell terrat. Que sóc feliç amb el vol desenfrenat de les orenetes.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Feia temps

"Veu com li redueixes la solitud i, cosa més significativa, et veu mirant-la, cosa que li desperta el desig més estrany que un jo pot tenir per un tu, el desig que estiguis menys sol." 

Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent, Mohsin Hamid
[Edicions del Periscopi, 2013]


Ara feia temps que no ploraves amb un llibre. De fet, en feia tant, que dubtes de si mai t’havia passat abans. Com també en feia de temps que no trobaves tan a faltar i que no et refugiaves en un somni drogat d’esperança per alleugerir el pes; el de la tarda d’estiu que ha arribat després d’una primavera efímera, com sempre. I tu has tornat a caure en el seu parany. Com sempre. I ets un fil de fang, ja ni un tros, i penges de ben amunt sense conèixer la persona que t’agafa, que t’oscil•la i que, en qualsevol moment, et pot deixar anar. El somni també aconsegueix alleugerir el vertigen. Però tot torna. I feia temps que la casa no s’omplia de paraules sense full de ruta, que no estampaves la paret amb la llengua, la saliva, i l’aire que respires. I t’has adonat de que així és com comences a curar-te per acabar trobant-te de nou; verbalitzant el silenci, desfent l’ofec. Sent, per uns instants, delesparaules.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Escriure't

Amb tan sols escriure’t una paraula —afònica, impalpable, meva, i només meva— se’m pacifica l’angoixa, se’m desperten els malsons i se m'apropen les distàncies. 

dilluns, 1 de juliol de 2013

Tanmateix

Tot és així com un vent
que remou el que s'amaga
dins teu.

I desconeixes qui ets
on vas i d'on véns.

I són molts
els qui se t'acosten.
I els mires als ulls.

I no saps si dir-los
ben clar: com n'és, de crua,
la veritat,

que tanmateix estimes
amb un amor foll.


Montserrat Abelló

dilluns, 24 de juny de 2013

T'explico

T’apropes per darrere i t’asseus al meu costat. M’has trobat. I jo que no sabia que em buscaves. Mirem el mar que sempre és el mar i el cel que ha quedat després del fum de tants petards. Avui la llum crema i t’escolto el silenci. Et miro i veig que em demanes paraules, que les necessites perquè saps que jo les necessito. Les vols totes. I t’explico que vaig recórrer deu àlbums i vint llibretes, que vaig somniar amb aquella casa que encara sento tan meva però que me l’havien canviat tota. Que m’havia oblidat de com m’arribava a enganyar a mi mateixa. T’explico que és només un tema de consciència, no és pas que canviem tant. Que les arrels hi són, però es perden entre muntanyes de records que pensàvem que mai oblidaríem. I al final som com som sense saber ben bé per què. T’explico que jo no vaig cremar res a la foguera perquè el foc no sap cremar allò que ja viu cegament entre flames.

Cases

Somnio que entro a cases on vaig viure fa temps.

dimarts, 18 de juny de 2013

A l'espera

S'apropa la tristesa. Em mira. La miro. La devoraria. Però es queda quieta a un metre de mi. Li oloro la pell freda, li sento el respirar tranquil. S'asseu al meu costat. Em mira. I m'espera. 

Enmig

Estic entre el sòl i el cel, un lloc
intermedi, posat damunt del no-res, en un camí
indecís. (El pitjor lloc per estar
és entre el que un dia ens exigeix
i el que l'etern promet. Enmig, aquest és el lloc pitjor.)

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 104 del cant X]
[Edicions del Periscopi, 2013]

diumenge, 16 de juny de 2013

Sense res

Avui he somniat que ens despertàvem.
Sense son.
Sense cafè.
Sense paraula.
Ens despertàvem.
I punt.

dijous, 13 de juny de 2013

Perquè no en saps

I sí que pot ser possible, sí que pot ser probable, estimar altra vegada amb aquell amor despullat de vides passades, amb l'ànima sencera, sense esquerdes, i que sigui senzill. 

Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll


És fàcil esquerdar-se; sense necessitat de que et deixin d’estimar, de que se’n vagin lluny o de que et diguin els mil defectes. Te’ls saps de sobres, un per un i tots rebregats en una bola. Com vulgueu. I és fàcil deixar-la créixer, veure-la sense respondre-hi, parlar-ne sense actuar. Quedar-te en silenci i no entendre què se’n farà, escriure sobre ella com si no depengués de tu, com si no hi poguessis fer res. Perquè no en saps també és fàcil de dir, fàcil de viure. O més fàcil de viure, potser. Anar-te creant petites esquerdes que creus superficials i que mica en mica t’adones que són prou profundes per a travesser altres vides. I és fàcil. 

diumenge, 9 de juny de 2013

Cremar

I know it hurts to burn.
Adrienne Rich

dimecres, 5 de juny de 2013

Centre

No has de fer casa damunt d'una terra
on no hagis caigut. En el centre de la teva caiguda
s'alçarà la teva tranquil·litat.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 16 del cant V]
[Edicions del Periscopi, 2013]

dijous, 30 de maig de 2013

Trencadisses

És mentida. No fuig la paraula ni minva l'eufòria. Però ens sento tan fràgils, que a vegades deixo de parlar i em poso a dormir perquè no ens puguin trencar.

dimarts, 28 de maig de 2013

La pell

Tanmateix, entenia ara que el tacte
explica històries,
i les paraules només afegeixen a les narracions el que la pell
no pot detallar.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 90 del cant V]
[Edicions del Periscopi, 2013]

diumenge, 26 de maig de 2013

deles

Avui ha fugit la paraula.

divendres, 24 de maig de 2013

Després del silenci

Segueixen els dies estranys, movedissos i volubles. Avui el vent volia més aire del que jo tenia. I tant és que soni música o que esclatin focs artificials; després queda la nit mentidera i aquell esgotament del cos que no marxa ni amb mil hores de son. El silenci s’instal•la a l’habitació i tu ja havies preparat la seva visita: has arreglat els llibres, has tancat una de les persianes i t’has estirat al llit, esperant-lo. És ell qui tanca l’altra persiana al arribar i qui et mira mentre intentes adormir-te. I tu l’únic que desitges és que no marxi perquè no entens què queda si ell se’n va.

dijous, 23 de maig de 2013

La força del cop

T’has deixat caure i caus sense adonar-te que potser no hi ha ni xarxa ni terra per trencar el descens. Crec que, fins i tot, no t’adones de la velocitat ni del descontrol que ha pres el teu cos; sempre has tendit a la caiguda. Tant, que potser no saps ni que caus. O potser encara et penses que podràs determinar la força del cop. Avui a les deu de la nit s’entreveia llum per la part alta del cel i el blau era el de l'insomni d’agost. La lluna lluïa nit i per tota la ciutat se la veia closa entre petjades d’avió; tres línies de fum arran la cara. Ella segueix en peu mentre a tu se’t desdibuixen els voltants.

dimecres, 22 de maig de 2013

Un estil literari

101 
En Bloom i el parisenc Jean M van simpatitzar en el gestos
i en el passeig. Aquesta és la síntesi.
El cos forma amb els moviments una massa
i aquesta massa forma un text. Aquest text el llegeixen
els altres i hi ha llibres que agraden
i d'altres que no.
En el fons, cada vida, en general, no és més
que un estil literari. 

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Edicions del Periscopi, 2013]

dilluns, 20 de maig de 2013

No témer el diluvi

Tu el que no saps és que la teva desesperació és el meu ofec, la teva pena la meva llàgrima. Ja hem vist que les paraules no funcionen, que s’esborren amb una nit de son profunda, oblidadissa i negra. T’invento feliç, fa molts anys, i cada cop vaig més enrere per imaginar-te el somriure. Em pregunto quan deuria desaparèixer, quan deurien començar les nits d’angoixa i els xiuxiueigs buscant consol. El que no saps és que sóc allà, on no hi ets ni tu, a vegades. I et crido, et sacsejo i t’intento dir que ho sé tot, que et veig, que t’entenc, o que et podré arribar a entendre si tu m’ajudes a fer-ho. Però ajuda’m. Aleshores, potser, podrem ensorrar-te els murs i et podré ser aixopluc fins que aprenguis a no témer el diluvi i a tornar a esperar la llum.

dissabte, 18 de maig de 2013

Quatre estacions

El dia et regala les quatre estacions; la pluja de tardor contra la finestra, el vent d’hivern colpejant el cos, el verd de primavera en els ulls i el sol d’estiu dansant al carrer. Els tres-cents seixanta-cinc dies s’uneixen per ser-ne un de sol. I devores el diluvi, la ventada i la llum que va i ve, sense saber-ne més, sense voler-ne més. Que és estrany el dia, incandescent i irresistible, propagador de totes les pors i guardià dels abismes. I tu, igual que ell, de tant en tant també ets un any en vint-i-quatre hores, una estació espargida per la immensitat del temps.

divendres, 17 de maig de 2013

Revolta

Ahir no t’esperava, i en aquesta no espera vas aparèixer; quan estaves lluny, quan ja marxaves, quan jo escoltava paraules d’altra que he arribat a creure meves. I la casualitat, com sempre, impulsivament, ens va deixar sense opció, sense raó, sense no espera i no voler. Que és bo, també, que t’estripin el seny i que unes paraules encadenades et portin a un lloc que ni elles mateixes coneixien. Aleshores hi ha la plaça del costat de casa, la veu que llegeix el que voldria escriure i el gust amarg i desitjat de la cervesa. Persisteix la teva mirada, la meva paraula i la seva revolta constant.

Estimar el temps dels intents

Ja no saps què és d'aquí i què és d'allà, què és de l'ara i què pertany al lloc on vas ser feliç i on et deien que no havies de tornar. En l'espai entremig, assumeixes el deliri. De moment, t'hi quedes.
volver

Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll Gamboa
[Viena Edicions, 2013]

dijous, 16 de maig de 2013

delesparaules, tardor, granate

Sota la identitat construïda
hi resten l’espiral i la ventada
que invaliden les paraules,
dissolen les estacions,
i anul·len el color.

dilluns, 13 de maig de 2013

Dius que ets tendresa

I jo només t'ho nego

perquè tu me la negues.

diumenge, 12 de maig de 2013

Sota el coixí

Como los libros prohibidos
te escondo bajo mi almohada.
Duermen las luces
duermen las voces.
Entonces te saco
y comienzo
a devorarte.


Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega
Lancelot inverso, 2009]

dissabte, 4 de maig de 2013

De paraules soles

Debiera existir una escritura de lo no escrito. Un día existirá. Una escritura breve, sin gramática, una escritura de palabras solas. Palabras sin el sostén de la gramática. Extraviadas. Ahí, escritas. Y abandonadas de inmediato.

Escribir, Marguerite Duras
[Tusquets, 1994]

dilluns, 29 d’abril de 2013

Finestra

En aquella habitació de pluja i llum groga, ens vam convertir en poetes.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Regar

Tinc el miserable costum d'ofegar les flors.


divendres, 26 d’abril de 2013

26

Ets


un somriure amagat en uns ulls, tan blaus, que travessen tots els grisos. 

divendres, 19 d’abril de 2013

Superpoder

És veritat, sabeu?, que si em deixessin escollir qualsevol superpoder, triaria el de no haver de dormir mai. Estrany superpoder, direu. Que sí, que al llit s’està molt be de tant en tant, però les nits en que l’insomni et fa companyia estan bé, també. I si no haguéssim de patir per no aguantar-nos el dia següent, diríem: insomni, vine sempre! Que la nit està tranquil•la i tu tries si endreçar-te o endinsar-te en el caos. Però hi ha temps. Hi ha poesia. Hi ha foscor i soledat. Hi ha angoixa, també, però l’angoixa de nit es suporta millor perquè no cal evitar-la. Hi ha la lluna que t’espia per la finestra i dones que et parlen de rius. S’aclareix l’aire i arriba el matí. Si és de primavera, encara millor.

En un instant

En el espasmo de un instante
nos encontramos.
Me atravesaste,
y te atravesé.
Me diste mi dolor
y te di tu gloria.
Te irás a regar
una tierra nueva,
y yo me quedaré pensativa:
¿Cómo
llegaron a entrelazarse nuestras manos?


Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega
Lancelot inverso, 2009]

divendres, 12 d’abril de 2013

Cada paraula d'amor

Qué dolor
por cada palabra de amor
que quiso exteriorizarse
y fue enterrada viva...
Qué dolor
en la garganta.

Maram al-Masri

[Cereza roja sobre losas blancas, traduït per Rafael Ortega
Lancelot inverso, 2009]

En femení

Quan el mal comença als ronyons i després passa a la panxa, als peus, a l'espatlla, als genolls, als bíceps, als ulls, a les cervicals, als canells, a les cuixes, al cap i al pit per, finalment, acabar a la punta dels dits dels peus, és mal de dona. 

dijous, 11 d’abril de 2013

Bàsic

Quan estem contents riem (o somriem) i quan estem tristos plorem (o estem seriosos). I en aquesta afirmació tan banal, absurda i simplificada, s'hi amaguen mil preguntes que encara no he sabut respondre.

El somriure

He smiled understandingly - much more than understandingly. It was one of those rare smiles with a quality of eternal reassurance in it, that you may come across four or five times in life. It faced - or seemed to face - the whole eternal world for an instant, and then concentrated on you with an irresistable prejudice in your favour. It understood you just so far as you wanted to be understood, believed in you as you would like to believe in yourself, and assured you that it had precisely the impression of you that, at your best, you hoped to convey.

The Great Gatsby, F. Scott Fitzgerald 

dimecres, 10 d’abril de 2013

Un altre tema


Ricardo Siri Liniers

dilluns, 1 d’abril de 2013

El dia és cada cop més llarg

L'abril
                                                                          sempre
              comença
                                                  amb

                                l'ànima

     e x a l t a d a
                                                       de
                                                                                                           mar
                                                                                                                              i
                                                                                                                                        pell
                                                                                                                                                        ardent.

divendres, 29 de març de 2013

Encara

És la cara del diluvi
és l'eterna gota en caure

és el mar que crida vine
és el jo que diu encara

dijous, 28 de març de 2013

28.3.1941

Let us again pretend that life is a solid substance, shaped like a globe, which we turn about in our fingers. Let us pretend that we can make out a plain and logical story, so that when one matter is despatched —love for instantce—we go on, in an orderly manner, to the next. I was saying there was a willow tree. Its shower of falling branches, its creased and crooked bark had the effect of what remains outside our illusions yet cannot stay them, is changed by them for the moment, yet shows through stable, still, and with a sterness that our lives lack.

The Waves, Virginia Woolf
[Harcourt, 1978]

Pretendamos de nuevo que la vida es una sustancia sólida, en forma de globo, a la que damos vueltas en nuestros dedos. Pretendamos que podemos elaborar una historia sencilla y lógica, de modo que, después de despachar un asunto —el amor, por ejemplo—, podamos proseguir, en orden, y despachar el siguiente. Decía que había un sauce. Su lluvia de ramas descendentes, su arrugada y retorcida corteza, producían el efecto de lo que queda fuera de nuestras ilusiones pero carece de la capacidad de refrenarlas; de lo que queda alterado de momento por esas ilusiones pero se ve estable, quieto y con la dureza de la que carecen nuestras vidas. 

Las Olas, Trad. de Andrés Bosch
[Lumen, 2010]

dissabte, 23 de març de 2013

i a totes les cases hi haurà llum

Creixen malgrat tot les tulipes que ja no recordo si vaig arribar a plantar mai. Però creixen malgrat tot. I ha tornat el març una mica traïdor, segons tu. A mi ja fa uns anys que em treu i em dóna l'aire com li plau. Ara toca morir. Ara toca viure. Et llegeixo per llegir-me, per reafirmar el viatge sense mapes, agrair que se m'engrunin totes les certeses i acceptar la tristesa que no té a veure amb el que et passa, sinó amb el que ets. Però quanta alegria que entra per la finestra i inunda el menjador. Quanta primavera sense cortina, i quanta, quanta llum als ulls! Quin absolut plaer acompanyar-te a través de l'oceà.

[Després de la lecutra de Creixen malgrat tot les tulipes de Sònia Moll Gamboa
Viena Edicions, 2013]

divendres, 22 de març de 2013

la vida té vida pròpia

Camino amb els ulls embenats damunt la corda fluixa del desig, i esventro caixes de Pandora quan el dolor supura a les genives.
des del trapezi
Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll Gamboa 
[Viena Edicions, 2013]

dijous, 21 de març de 2013

Paparazzi

Avui la lluna m'ha pillat in fraganti. 


dimarts, 19 de març de 2013

Vora la nit

Et juro que porto molts dies dormint poques hores i pensant que m'esforçaré per dormir-ne més la nit següent. Però res. El que passa és que s’hi està molt bé vora la finestra. Sí. A vegades passa per davant un marató i sonen timbals i altres vegades els porticons estan mig tancats i no veig res, però s’hi està bé igualment. M’agrada la nit i m’agrada passejar-la sense parar, per molt que la gent ja no corri. A més, les pàgines s’acumulen i sí, tinc son, però quina manera de perdre el temps, dormint, quan hi ha carrers per llegir i paraules per on caminar. S'està bé vora la finestra i vora el món que dorm mentre tu intentes mantenir els ulls oberts. 

dissabte, 16 de març de 2013

Sibyl Vane


Et penses que vas al teatre, així, com si res. Veuràs el clàssic de Calderón de la Barca i clar que és probable que se’t posin els pèls de punta quan sentis ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son. Fins aquí tot normal. Però resulta que no. Que els actors són   M A J Ú S C U L S, el text l'escoltes com per primera vegada, i davant teu es produeix, precisament això, un somni teatral. I t’ho mires amb el tors tirat cap endavant, les mans agafades, i el cos fent petits salts incontrolables de tanta adrenalina acumulada. Quan s’acaba t'adones que et tremolen les cames, que no pots aplaudir prou, i que et poses de puntetes per tal d’impulsar cap enfora cada emoció del teu cos, igual que feia Rosaura. Sempre de puntetes.

[La vida es sueño, Calderón de la Barca
Versión de Juan Mayorga
Dirigida por Helena Pimenta]

dijous, 14 de març de 2013

Primavera

Decía Hemingway que cuando la primavera llega a París, incluso si es una primavera falsa, la única cuestión está en encontrar el lugar donde uno pueda ser más feliz. Recuerdo muy bien el primer día de la primavera de 1974, no el primer día oficial de la primavera, sino un día espléndido de abril, recuerdo muy bien la fecha, el 9 de abril, un día en que de pronto cesaron por completo las lluvias y todo el mundo dejó atrás la ropa de invierno y se llenaron las terrazas de los cafés. Todo invitaba a la felicidad, un grave contratiempo para mi estado habitual de desesperación juvenil. París es una ciudad gris y lluviosa, pero cuando llega la primavera y se llenan las terrazas y cantantes callejeras que parecen salir de todos los rincones cantan La vie en rose, la ciudad se convierte en el mejor lugar del mundo para, aunque uno no quiera y prefiera la vida en negro, poder ser feliz. 

París no se sacaba nunca, Enrique Vila-Matas
[Anagrama, 2003]

divendres, 8 de març de 2013

De l'engruna

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l'enderroc, i et fas mina de boscos
i de l'engruna en treus una altra festa.

L'ombra de l'altre festa - Maria-Mercè Marçal

dijous, 7 de març de 2013

Records daurats

Memories are infinitely richer than their origins, I discovered; to travel back can only estrange one even from memory itself. And because memory is often all that a life or a self is built on, returning home can take away exactly that.
Legend of a Suicide, David Vann
[Penguin Books, 2008]

dimarts, 5 de març de 2013

Compartir la pluja

És fàcil deixar que la pluja et caigui al damunt i fer veure que no t’agrada. Ahir la nit l’escoltava des del llit i pensava que no queia prou forta. Jo llegia sobre tempestes de neu i trets cap al sostre i volia que plogués més, que plogués tant que la ciutat es paralitzés. Tenir l’excusa perfecte per quedar-me prop de la paret granate i desitjar més gotes, més llampecs i més asfalt mullat. La finestra ben tancada, el nòrdic ben arrapat al matalàs. És març.

dimarts, 26 de febrer de 2013

Vas incendiar

Tu, amb la teva inconsciència. Amb les teves mans. Amb el teu impuls i el teu soroll a reixa metàl·lica. Vas deixar la llauna al terra, te’n recordes? I jo la vaig tirar sense voler amb una puntada de peu. La cervesa barata queia i nosaltres no hi vam fer res. Què valenta semblaves, aquella nit, i què poruga jo, davant d'un abisme que després resultaria ser un petit esglaó cap a enlloc.

dissabte, 23 de febrer de 2013

De neu



Gran nevada, Lexington 2001

Winter is coming - Radical Face

dijous, 21 de febrer de 2013

Ulls folls

Et les yeux fous guidés par le soleil

Pierre Reverdy

dimecres, 13 de febrer de 2013

Carnaval

Ella és la tarda d'hivern que es disfressa de primavera.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Diu que

"Mai s'ha escrit major bellesa que la que llegiràs sobre la meva pell aquests dies..."

divendres, 8 de febrer de 2013

Mans alliberades

Memory lived not in initial possession but in the freed hands, perdoned and freed, and in the heart than can empty but fill again, in the patterns restored by dreams.
The Optimist's Daughter, Eudora Welty
[Vintage International, 1990]

dilluns, 4 de febrer de 2013

Deixar de ser per tornar a ser

No existe el tiempo,
no la distancia,
no la muerte;
existe la vibración,
el movimiento,
el incesante cambio:
ser, dejar de ser para volver a ser.
Un segundo trae ya la carga de su muerte
y el embrión de su vida.
La yerba que pisamos,
aquel sofá de mimbre,
tu explicación de Bergson,
la dulce calma,
todo tiene esa dimensión remota
de una isla escondida
en el centro mismo del devenir
para evadir la muerte
y ser pura vibración, puro presente.


No existe el tiempo - Enriqueta Ochoa

dimecres, 30 de gener de 2013

Tremola

Amanecí sin ella.
Apenas si se mueve.
Recuerda.

(Mis ojos, más delgados, la sueñan.)

¿Qué fácil es la ausencia?

En las hojas del tiempo
esa gota del día
resbala, tiembla.


El día - Jaime Sabines

dilluns, 28 de gener de 2013

Passejar

Escriure històries sobre la ciutat en blanc.

I què fàcil és rellegir-les. 

divendres, 25 de gener de 2013

Coses que m'agraden

M'agraden els migdies de divendres.
M'agrada l'oficina de la Mònica.
M'agrada l'amanida feta amb una mica de carinyo.
M'agrada que sigui l'hora del cafè.
M'agrada estar a tretze graus al sol.
M'agrada celebrar el dia d'avui.

Nevertheless, life is pleasant, life is tolerable. Tuesday follows Monday; then comes Wednesday. The mind grows rings; the identity becomes robust; pain is absorbed in growth. Opening and shutting, shutting and opening, with an increasing hum and sturdiness, the haste and the fever of youth are drawn into service until the whole being seems to expand in and out like the mainspring of a clock. How fast the stream flows from January to December! We are swept on by the torrent of things grown so familiar that they cast no shadow. We float, we float…

The Waves, Virginia Woolf
[Harcourt, 1978] 


[Calendari Impedimenta 2013]

dimarts, 22 de gener de 2013

Vitalitat

La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un céntimo.
Por las ilusiones, sólo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.

Y por si eso fuera poco,
giras sin billete en un carrusel de planetas
y junto a éste, de gorra, en un torbellino de galaxias,
en unos tiempos tan vertiginosos
que nada aquí en la Tierra llega ni siquiera a moverse.


Wislawa Szymborska (versos del poema Aquí, traducció de Gerardo Beltrán i Abel A.   Murcia Soriano)

diumenge, 20 de gener de 2013

Cel obert

Et pour qui maintenant le ciel s'était ouvert
Cherchaient encore le bout où finirait le monde

Pierre Reverdy (versos del poema Voyages sans fin)


Y para quienes ahora el cielo estaba abierto
Buscaban aún el límite donde terminaría el mundo

                                      Traducció de Guillermo F. Rojano (Viajes sin fin)

dimecres, 16 de gener de 2013

Sentit comú

Et vindrà de gust sortir corrent de classe per agafar una bici amb el seient fet pols i baixar sense parar fins a casa, on t’espera un suc de taronja que potser ajuda a espantar els mocs i una sopa que bufa fora el vent del dia. Ara ja has après a dormir amb samarreta de màniga llarga i penses que potser així pararan els constipats i les angines, mira que és bàsic, fàcil i lògic, tot plegat. Però bé, la lògica, el sentit comú dels quals tothom parla tant no està fet per a tothom. Hi ha qui ens certs moments agafa el camí més llarg per tornar a casa, qui desfà un bon pam de bufanda malgrat poder esmenar l’error fàcilment, qui agafa dos llibres al sortir de casa, tot i que pesin, perquè un ja s’està acabant, qui dóna mil voltes en comptes de nou-centes norant-nou, i qui decideix tenir fe cega en un GPS i acaba fent un viatge de 1450 quilòmetres des d’Erquelinnes fins a Zagreb, d’anada i de tornada. Si és que hi ha gent per tot.

dilluns, 14 de gener de 2013

Capes i capes

Continuaba ahondando el pico, ahora en un nuevo estrato, y el día era un suplicio pero el suelo estaba más fresco allá abajo, tenía su propia respiración. La tarea de taladrar capas parecida a taladrar la ilusión del yo para luego descubrir que no había núcleo alguno, solo las capas.

Tierra, David Vann
[Mondadori, 2013]

dimarts, 8 de gener de 2013

Les Reines i la llum




Para que duermas bien.

[Dibuixos: Gràcies mar]

dissabte, 5 de gener de 2013

Desperta en la nit

Un camell d'orient - Manel

divendres, 4 de gener de 2013

El gust de la cervesa

Aquell va ser un dia de silenci despullat i mirada de reüll.

dimecres, 2 de gener de 2013

Peixos

Me desentendí de todo, puse del revés la red de mi yo y dejé que todos los peces desesperados se escabulleran.

Algún día este dolor te será útil, Peter Cameron 

[Libros del Asteroide, 2012]

dimarts, 1 de gener de 2013

En companyia

Com a bloc, aquest 2013, no puc desitjar gaire cosa més que les paraules que, sigui el dia que sigui, contenen esperança, i aquelles que arriben amb compte gotes però amb una proximitat alarmant. No desitjo res més que la companyia d'una valenciana que es mou entre mil mons, i la d'una catalana que omple les seves paraules d'un somriure murri. Vull, cada dia, els petits detalls que respira la noia de la regalèssia, i les noves perspectives que ens revela una ballarina que balla ben lluny. Em deixaré portar per les ones d'una mar en etern moviment, i intentaré trobar aquell fons negre que a vegades no apareix. Que durant tot l'any no faltin mai les paraules que tant em fan riure de la meva veïna, i els secrets tan ben amagats del misteri aquàtic.  Que jo us segueixo, i jo us compartiexo.