Tu el que no saps és que la teva desesperació és el meu ofec, la teva pena la meva llàgrima. Ja hem vist que les paraules no funcionen, que s’esborren amb una nit de son profunda, oblidadissa i negra. T’invento feliç, fa molts anys, i cada cop vaig més enrere per imaginar-te el somriure. Em pregunto quan deuria desaparèixer, quan deurien començar les nits d’angoixa i els xiuxiueigs buscant consol. El que no saps és que sóc allà, on no hi ets ni tu, a vegades. I et crido, et sacsejo i t’intento dir que ho sé tot, que et veig, que t’entenc, o que et podré arribar a entendre si tu m’ajudes a fer-ho. Però ajuda’m. Aleshores, potser, podrem ensorrar-te els murs i et podré ser aixopluc fins que aprenguis a no témer el diluvi i a tornar a esperar la llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada