dijous, 23 de maig del 2013

La força del cop

T’has deixat caure i caus sense adonar-te que potser no hi ha ni xarxa ni terra per trencar el descens. Crec que, fins i tot, no t’adones de la velocitat ni del descontrol que ha pres el teu cos; sempre has tendit a la caiguda. Tant, que potser no saps ni que caus. O potser encara et penses que podràs determinar la força del cop. Avui a les deu de la nit s’entreveia llum per la part alta del cel i el blau era el de l'insomni d’agost. La lluna lluïa nit i per tota la ciutat se la veia closa entre petjades d’avió; tres línies de fum arran la cara. Ella segueix en peu mentre a tu se’t desdibuixen els voltants.

3 comentaris:

Córrer i llegir ha dit...

I la cosa és que no aconsegueixo percebre la caiguda com una cosa negativa, sinó com una temptació. Deixar-se caure, sense mirar. Sense calcular gaire.
Potser realment no ho era, de negatiu.

ester ha dit...

ahir, vora les 10 de la nit, la lluna m'acompanyava les passes lluint nit entre petjades d'avió; diria que eren dues les línies, però ja ho tenen això, que són efímeres.

Sara B ha dit...

O deixar-nos caure fins que la caiguda, per pròpia inèrcia, alci el vol