T’has deixat caure i caus sense adonar-te que potser no hi ha ni xarxa ni terra per trencar el descens. Crec que, fins i tot, no t’adones de la velocitat ni del descontrol que ha pres el teu cos; sempre has tendit a la caiguda. Tant, que potser no saps ni que caus. O potser encara et penses que podràs determinar la força del cop. Avui a les deu de la nit s’entreveia llum per la part alta del cel i el blau era el de l'insomni d’agost. La lluna lluïa nit i per tota la ciutat se la veia closa entre petjades d’avió; tres línies de fum arran la cara. Ella segueix en peu mentre a tu se’t desdibuixen els voltants.
3 comentaris:
I la cosa és que no aconsegueixo percebre la caiguda com una cosa negativa, sinó com una temptació. Deixar-se caure, sense mirar. Sense calcular gaire.
Potser realment no ho era, de negatiu.
ahir, vora les 10 de la nit, la lluna m'acompanyava les passes lluint nit entre petjades d'avió; diria que eren dues les línies, però ja ho tenen això, que són efímeres.
O deixar-nos caure fins que la caiguda, per pròpia inèrcia, alci el vol
Publica un comentari a l'entrada