Quan no obre els ulls recordo les nits en que jo no parava de moure'm i ella dormia quieta al meu costat. El seu son sempre era més tranquil i més despert que el meu. Ahir hi havia dues noies parlant assegudes a la platja mentre un home jugava amb una llanterna al port. A tots se'ls intuïa feliç. La llum de casa seva ja no hi era. Ara l'agost queda atrapat entre les dues muntanyes i s'apaga. Com sempre; la pluja de finals de mes. Com mai; la soledat. No havia arribat mai tanta soledat fins aquí. Cada any un mar diferent. Aquest any m'he banyat en el mar més bonic que havia vist mai. Però ni el mar més serè sap calmar la tempesta. Però és això, no, l'agost? Retrobar paisatges que saps que un dia deixaran de ser teus. Sembla que ja no em portoqui tanta estona de cel. Els moviments no són segurs i les paraules se'm rifen. Bona sort i vigileu amb no temptar-la. Com m'agrada dormir i jugar a aquí. Però s'escapen la nit i l'aigua. I jo que m'he d'agafar amb pinces.
1 comentari:
tens un etern hivern a dintre. perquè t'he vist algun dia d'estiu que sinó.. em pensaria que esternes (que és com hivernes però a l'estiu).
per això et passa el que et passa, l'agost no és pels nostàlgics.
Publica un comentari a l'entrada