El més sensat era marxar. Les paraules us havien buidat una altra vegada i ni havien arribat a tocar-se. De cop es va enfadar. O angoixar. O atabalar. Potser amb tu, amb si mateixa o amb les dues. I es va aixecar per seure davant del piano. Va començar a tocar i et vas quedar al sofà mirant-la; el cos concentrat, els dits frustrats, però només a l’inici, i la seva manera accelerada de canviar de partitura, com si cap no acabés de parlar per ella. I vas pensar que era això el que necessitàveu: un diluvi de música per esmorteir els cops verbals. Ella allà, tu aquí, i tota la distància per perdonar-vos la incomprensió. Tu vas perdonar només escoltant-la. No volies que es fes fosc a casa seva. No volies acabar un altre diumenge en la intempèrie. El més sensat era marxar; de dia, amb el somriure lleuger de la música als llavis. Et vas començar a posar les sabates a poc a poc, per no captar-li l’atenció, per poder-te aixecar, fer-li un petó a la galta i sortir per la porta sense que deixés de tocar. Que no deixés mai de tocar. Però et va veure i va venir a seure el teu costat. Va agafar-te el braç per embolicar-s’hi i et va dir: no t’enfadis, no t’enfadis. I només vas pensar: no ens entenem. Ni així, ens entenem. La vas agafar fort i et vas treure les sabates.
1 comentari:
Buf, no saps quantes vegades hauré passat les partitures intentant trobar alguna que parlés per mi... Tot un plaer llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada