Creixen malgrat tot les tulipes que ja no recordo si vaig arribar a plantar mai. Però creixen malgrat tot. I ha tornat el març una mica traïdor, segons tu. A mi ja fa uns anys que em treu i em dóna l'aire com li plau. Ara toca morir. Ara toca viure. Et llegeixo per llegir-me, per reafirmar el viatge sense mapes, agrair que se m'engrunin totes les certeses i acceptar la tristesa que no té a veure amb el que et passa, sinó amb el que ets. Però quanta alegria que entra per la finestra i inunda el menjador. Quanta primavera sense cortina, i quanta, quanta llum als ulls! Quin absolut plaer acompanyar-te a través de l'oceà.
[Després de la lecutra de Creixen malgrat tot les tulipes de Sònia Moll Gamboa
Viena Edicions, 2013]
4 comentaris:
m'encanta...
i què bé que la primavera pugui inundar sense cortina...!
i quin plaer saber que em llegeixes i que m'hi trobes. Gràcies, bonica!
sònia
M'agrada molt el teu apunt, no coneixia el teu blog, et seguiré.
Ja ha sortit el llibre de la Sònia? pensava que sortiria per Sant Jordi! El buscaré :-)
Publica un comentari a l'entrada