Et juro que he estat feliç en aquell terrat. Que el sol s’ha post darrere l’església que avui, per primera vegada, he mirat de tu a tu. Ha marxat la calor. Ha marxat el foc. Així com si res, mentre estava estirada, algú, també estirat, m’anava parlant sobre la fe i la creença. Jo l’escoltava. I he pensat que m’agrada creure, que necessito creure, que és fàcil creure. És bonic creure en algú. Quasi essencial. I què difícil és deixar que creguin en tu. Però t’ho juro que he estat feliç en aquell terrat. Que sóc feliç amb el vol desenfrenat de les orenetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada