És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Passejo dia i nit per les teves contradiccions; les miro, les agafo, me les poso a la boca, les assaboreixo i després me les empasso perquè esdevinguin meves. Així les puc pair millor. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Has traspassat el límit de les paraules i m’ha sobrevingut l’onada de silenci. Quin ofec. Però agafo aire. Invisible, davant teu, miro com els teus ulls recorren els versos d’aquella novel•la que parla de foc, de pluja, d’una tarda que va esdevenir les quatre estacions. M’agrada pensar-te llegint. I és que no saps que mentre jo la llegia, darrere de cada pàgina, estaves tu, invisible, esperant-me. La vaig devorar. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. He sigut paraula. He sigut pell. He sigut crit i mirada. He sigut altre. I, en tot això, sempre he sigut jo. I el degoteig ha esdevingut diluvi. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor, malgrat sentir-te les mans sobre el clatell, malgrat aquell petó; el teu enèsim comiat, la meva enèsima esperança. És probable que mai et pugui escriure un poema d’amor. Perquè no sé agafar aire del silenci ni girar la pàgina en blanc. Perquè no m'atreveixo a escriure sobre el que no comprenc. Perquè no sé escriure sobre el que m'ha deixat sense paraula. És probable que mai et pugui escriure un poema d'amor. I és per això que ho seguiré intentant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada