Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.
1 comentari:
...y pensarè pasada la medianoche que comienza el diluvio en algùn lugar y que al Sorolla se le escapan unas gotas como muertes de fogueo. El tardor va a ser siempre una palabra que me guste, como propalar, o rocìo...Rayar la luz con las monedas que me ha devuelto la estanquera, delatar la callada luz que llega desde detràs de una espalda que no me mira. Puede ser un truco que los besos sepan a veces a àcido, puede ser porque vayan a ser lo ùltimos antes de un largo tiempo de imprenta parada, de playa solitaria, de llaves perdidas entre lenguas y cuerdas...
Publica un comentari a l'entrada