Lionheart

Encara recordes les nits que no van existir; quan et despertaves de matinada només per mirar-la a contrafoscor i pensar-la lluny del somni. Ella et sentia el parpelleig constant, la pell desvetllada, i et buscava amb els ulls tancats, guiant-se per l’escalfor d’un cos que es sabia de memòria. Una nit la vas despertar. Vas dir-li que marxés, que marxaves. Que el teu cor de lleó havia tornat a rebel·lar-se i que amb ell s’havia encès la passió per l'aire i la raó de la terra. Que marxés abans de que incendiessis una altra selva. Que marxaves per no haver de tornar a veure una mirada escarxada. Es va quedar quieta, sencera, esperant-te la paraula. I vas marxar. Per poder construir frases gramaticalment correctes i tenir el to de veu controlat. Però aquelles nits mai van existir, igual que la distància que t'inventes ara per fer ús de cada paraula no dita. I les mans que lluiten per moure's. I la meitat del somriure que et deshabita els llavis.