dimarts, 18 de març del 2014

Ja ho deia ell

La luz es demasiado grande 
para mi infancia.
Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,
en la que me exista.

Origen - Alejandra Pizarnik

T’he repetit els versos en veu alta. Tu, que buscaves desesperadament alguna frase només teva i que has acabat creant tantes veritats pels altres. T’he repetit i t’he escrit, també. T’he copiat versos amb un bolígraf tan prim que quasi desapareixes del paper; massa quadriculat per cabre-hi. Que ho desbordes tot just quan el terra, que sempre ha trontollat, sembla haver sucumbit. Sense més. Com qui ja s’ho esperava. Com qui, sense saber-ho, havia caminat amb peus de plom, agafant-se amb la resta del cos a les parets, al sostre, a les infinites baranes i al cel enfosquit de primavera. Les mans estan cansades. I ja ho deia ell que hem de preguntar per poder construir. Que no es pot ser sense saber. Pero hace tanta soledad que las palabras se suicidan.*

*A. Pizarnik