La luz es demasiado grande
para mi infancia.
Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,
en la que me exista.
Origen - Alejandra Pizarnik
T’he repetit els versos en veu alta. Tu, que buscaves desesperadament alguna frase només teva i que has acabat creant tantes veritats pels altres. T’he repetit i t’he escrit, també. T’he copiat versos amb un bolígraf tan prim que quasi desapareixes del paper; massa quadriculat per cabre-hi. Que ho desbordes tot just quan el terra, que sempre ha trontollat, sembla haver sucumbit. Sense més. Com qui ja s’ho esperava. Com qui, sense saber-ho, havia caminat amb peus de plom, agafant-se amb la resta del cos a les parets, al sostre, a les infinites baranes i al cel enfosquit de primavera. Les mans estan cansades. I ja ho deia ell que hem de preguntar per poder construir. Que no es pot ser sense saber. Pero hace tanta soledad que las palabras se suicidan.*
*A. Pizarnik
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada