És aquest març de finestres obertes que deixen entrar a casa tota la pols dels plataners. Del vent que no et deixa caminar. De les rajoles i els vidres tintats d’aquell espai on sembla que només hi pugui entrar la llum i la paraula. El març d’ell traient-se el jersei quan tot just comença a tocar-li el sol a l’esquena. El de girar la pàgina del calendari i trobar-te amb flors vermelles. El dels riures de la nit abans, plena de flors, també. I és cada un dels tres petons d’aquella nit en la foscor i la música, quan encara només reconeixies aquells llavis per la veu que pronunciaven. Un, dos, tres. Ràpids. Seguits. Repetits. I l’espontaneïtat de tot el que és nou. És, també, el març de l’oceà que no s’acaba. Que et desborda. De la profunditat que ja fa temps que has deixat d’explicar-te; que ja no et cal saber ni els quilòmetres ni els colors. Que acceptes tots els blaus, grisos i negres. És aquest març sense cortines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada