Havies oblidat que també podies arribar a adorar aquestes tardes eternes; el sense fi de pàgines que has llegit ja fa temps i la música incomprensible que les acompanya. I gaudir de la seva absència sense presses. Que a vegades ja ni recordes que hi va ser. Hi va ser de debò. D’aquella manera tan fugaç, quasi imperceptible a la memòria. Però resta allà, l'absència, com les paraules salvatges, com la llum inextingible de la tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada