Va esbufegar just quan te’l vas creuar. Era un
noi alt, moreno, amb barba potser. Portava un abric llarg i les mans a la
butxaca. No vas tenir temps d’alçar la mirada per veure-li la cara. Només vas sentir
aquell esbufec que et va fer patir; per ell i per la nit freda en que s’havien
convertit els divuit graus del migdia. Potser estava cansat. O potser havia
vist aquella noia en bici amb la cua alta i els pantalons amples que us havia
esquivat als dos just uns segons abans. Potser mai s’havia adonat que els
vespres de divendres poden arribar a pesar tant com algunes tardes de diumenge.
Aquelles en que penses en baixar caminant i comença a ploure just quan surts
del portal. Potser no estava cansat. Ni enrabiat. Ni trist, aquell noi. Potser
es va veure traslladat, de cop i volta, al límit del que està acostumat. Al
marge del que sap. Al punt just abans de creuar una frontera. Una mica perdut. Potser només
estava agafant aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada