dilluns, 20 de juliol de 2015

Alta mar

Ella em diu que ell també sap navegar, que si ella ho volgués, si l'hi demanés, la treuria a la mar cada dia en un gran veler. Però no ho vol, tot i que faci veure que sí. Anem caminant i s’atura en sec i m’atura a mi. No vull, em diu, i em mira, per acabar-me de convèncer. Ulls negres sense gota d’or. Fa temps que no esclatem a riure. Fa anys que la companyia és d’una brevetat sufocant. No vull, em diu. I una mirada. La justa per intuir tot el que sí. Seguim caminant i em lliga a la cintura el jersei que porta a les mans: de ratlles, molt prim, com de mariner. Quasi no pesa. Seguim caminant i el seu braç rodeja el jersei que em rodeja la cintura. Així, aguantant-me a prop, així, com si encara fes falta acabar-me de convèncer.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Es podria titular potser "Alta mar, sense costa..."