dilluns, 6 de juliol del 2009

Un comiat.



Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba


L'horari està buit, i les aules també. Falten algunes rajoles, i en el passadís del silenci, de debò hi ha silenci...

No hi ha record més càlid,
més alegre,
més educatiu,
més crescut,
més admirat,
més enyorat,
més estimat...

Canvia de destí, però segueix el seu rumb...



2 comentaris:

Pol Bolibar Ollé ha dit...

Jo m’he endut com a record algunes targetes mítiques de l’horari... dubtes, seduccions i amors impossibles; mites, inferns i follies, pensament i crítica després del 1789: Stuart Mill i Nietzsche, de las Avanguardas a nuestros dias, Art contemporani del segle XX...

Jesús M. Tibau ha dit...

res pijot que les aules buides, però no d'alumnes, sinó d'idees