Paraules d'estiu

Avui ha aparegut la lluna, feia dies que no la veia. Diuen que el 27 i 28 d’agost el planeta mart es veurà com veiem normalment la lluna plena, jo no m’ho crec, però inevitablement estic esperant a que arribi el dia per poder-ho comprovar. També fa temps que no plou, però la veritat és que no em molesta, perque no em sento inútil estirant-me damunt la sorra mentre el sol fa coses lletjes a la pell, almenys ara, durant dos setmanes…potser si m’hi passés mesos ja perdria la gràcia. No passa res, m’agrada passejar pel passeig quan jo no hi queda ningú, m’agrada sentir el mar tot i no veure’l, perque està massa fosc. Per desgràcia tinc una mica de mala consciència, quelcom anomenat setembre s’aproxima, però jo m’escapo d’ell. Ja li aniré fent cas, però a poc a poc. Fa temps ja que vaig tornar, no sabria dir quants dies fa...espera que compto...14, fa 14 dies que vaig tornar...sembla que faci més, o menys, no ho sé. Inconscientment em passo els dies viatjant per ciutats europees, sobretot Copenhaguen i Bruixes...sí, passejo pels seus carrerons, respiro els seus aires, sento les rialles, i em perdo en anècdotes que m’agrada, o més aviat m’encanta, recordar. Estic aquí, però sé que part de mi, una gran part de mi, encara ansia estar allà. Però l’aigua de mar ho cura tot, això diuen, i jo m’estic xupant d’aigua de mar. Em cura la nostàlgia, em cura la calor i, sobretot, em cura l’enyorança...d’allà, de vosaltres, de tu...