L'última tardor

Això va d’hores a la cuina fent pastissos de formatge, de vidres congelats per un fred irreconeixible i de la possibilitat d’una neu caient a la ciutat. Tracta sobre abraçades impetuosos i el descans després d’exàmens humanistes. Avui la meva habitació segueix granate, i els meus llavis temen la pluja que amenaça el dia de demà, ja estan prou tallats. Potser trobaré la recepta perfecta, si és que no l’he trobat ja. Aquest any els dies de Nadal es redueixen a cinc, i l'hivern que avui es pronuncia es diluirà en un estiu de trenta graus. Encara no han caigut totes les fulles, però és que a Barcelona no acaben de caure mai del tot, què bé. Potser en ple més de gener cauran més fulles, potser no cal que aquesta tardor s’acabi, potser la tardor crea hegemonia damunt les altres estacions. Potser no. Espero que no. Només vull una fulla caient, o dos, o tres. Millor tres, no? Quin fred que fa, quin adéu més dolç...sí, sí...un adéu...