Escena anti-estiu

Timbals. Hi ha gent a la platja aprenent a tocar el timbal. Estan tots en rotllana, i un home al mig els hi va marcant el ritme. Penso que són una principiants, després ja m’adono que no, que en saben. S’apropa un noi, es comença a moure amb la música. Timbals. Salta des de 3 metres d’alçada, fa una tombarella, cau dret a la sorra. Ho repeteix, una i altra vegada. Ningú no li fa cas, tothom està mirant com la gent toca els timbals. Jo el miro, i també escolto els timbals. Estan compinxats, segur que timbalers i saltimbanqui estan compinxats. Però ningú ho sap. Passa just davant meu aquella noia d’Humanitats que sempre veig pel barri, corrent amb el seu gos ros. No sé qui és, només vaig fer una classe amb ella, i des d’aleshores només la veig passejant, sempre ben a prop d’aquell gos. Tothom corre, i l’home segueix saltant, i més timbals. No han parat. I el cel ja no és blau, i tampoc és gris, i tampoc és negre. És d’un taronja agressiu. És agressiu per mi. Tothom segueix corrent, i timbals. La gent es banya, veig un home tremolant, i jo penso que no fa fred. És asiàtic, potser mai s’havia banyat al Mediterrani. A mi m’agrada el Mediterrani, i penso que sense el mar m’ofegaria més sovint. Però és igual perquè tots segueixen compinxats, i han acabat fent que se'm mogui un peu...i mira que jo no em sento part d’això; d’aquesta eufòria estiuenca, d’aquest saltar i tocar i córrer amb el gos i banyar-se i somriure. La família del meu costat menja cireres: el pare, la mare, la filla gran i la filla (o és un nen?) petita. Mengen cireres i estan morenos i escolten els timbals i criden “Ooooooh...” quan el noi salta. Aquests també s’hi han fixat. I timbals i timbals i timbals. Ja no han parat ni un segon. Em pensava que no en sabien. Més val que corri cap a casa. Però no corru, camino ràpid. I ja no sento el timbals, i és que no m’agradaven. I és que no m’agrada, perquè aquí tampoc hi ha res.