Fa 6 anys vaig escriure el meu primer poema. Recordo on era quan vaig posar sobre el paper el primer vers. Es va obrir un món dins meu. El vaig escriure sense por. I també sense tècnica, sense pensar en el ritme, sense buscar la paraula més precisa. Potser no es pot considerar poesia. M'és ben igual. Després tot et ve el damunt i arriba un punt on ja ni t'atreveixes a posar-te davant d'un full en blanc amb la intenció de crear. Trobo a faltar aquella llibertat, la més important; la que em regalava a mi mateixa.
El so de l'amistat
Shhh, no parlis, tan sols escolta’m,
i si les meves paraules no t’arriben,
tranquil•la, no escoltis, tan sols mira’m.
Els meus ulls,
els veus brillants? Els veus grisos?
No pots veure la meva ràbia i la meva pena?
No pots veure la meva felicitat i la meva alegria?
Doncs tranquil•la, no em miris, tan sols abraça’m.
Amb la meva abraçada pots saber com em sento,
pots entendre el que t’estic demanant,
pots sentir el que t'estic dient.
Ara sí, contesta’m,
contesta’m amb el silenci de l’amistat,
tranquil•la, jo l’entendré.
3 comentaris:
recordo haver-lo llegit centenars de cops... :)
m'agrada molt... el poema i la sensació de llibertat que crec ens l’ hauríem de saber brindar sempre. llibertat de fer, d’expressar, de sentir...
sempre he cregut, potser perquè les paraules sempre m'han traït, que si més no en mi els silencis i les abraçades (que són escasses, les abraçades, no pas els silencis) són els mecanismes més comunicatius que conec. transmeten el que amb paraules seria incapaç.
Sempre he pensat que és el millor que has escrit, esclar que no ho he llegit tot, però aquest poema flueix com un riu de muntanya amb gran cabal. És fresc, és viu, és autèntic.
Mom
Publica un comentari a l'entrada