dimarts, 25 de febrer de 2014

Estaves

No te conocía pero sentí torpemente que tú estabas en el mundo.

Contarlo todo, Jeremías Gamboa

diumenge, 16 de febrer de 2014

Agafar aire

Va esbufegar just quan te’l vas creuar. Era un noi alt, moreno, amb barba potser. Portava un abric llarg i les mans a la butxaca. No vas tenir temps d’alçar la mirada per veure-li la cara. Només vas sentir aquell esbufec que et va fer patir; per ell i per la nit freda en que s’havien convertit els divuit graus del migdia. Potser estava cansat. O potser havia vist aquella noia en bici amb la cua alta i els pantalons amples que us havia esquivat als dos just uns segons abans. Potser mai s’havia adonat que els vespres de divendres poden arribar a pesar tant com algunes tardes de diumenge. Aquelles en que penses en baixar caminant i comença a ploure just quan surts del portal. Potser no estava cansat. Ni enrabiat. Ni trist, aquell noi. Potser es va veure traslladat, de cop i volta, al límit del que està acostumat. Al marge del que sap. Al punt just abans de creuar una frontera. Una mica perdut. Potser només estava agafant aire. 

diumenge, 2 de febrer de 2014

Fred, calor, dolor

“Ni fred ni calor ni dolor”. O un fred que et glaça els peus i et talla la pell. Una calor que et recorda a la xafogor dels agostos prop del mar. I un dolor que pot ser tan necessari com el dormir després de l’insomni. I somniar. Mal somniar. Que ella et mirava i et cridava. Plena de ràbia continguda. I se’t clava a dins al llarg de tot el dia. Tot el somni. Imatge per imatge, paraula per paraula. I saps que, a tu també, se t’han quedat moltes promeses per complir. I que t’aniran calant, com el fred, la calor i el dolor, que no canviaries per res. Que ets això, també, les mil vides que un dia vas projectar i que després no han sigut. Les altres. Les que queden allà; recordades, estimades, com la que has decidit viure. La que no has deixat arraconada. La que és i t’agrada que sigui. Malgrat el fred, la calor i el dolor.