Al mar

Cau estirada sobre la sorra amb els braços estesos. La terra ferma li sent bé, tot i la calor i la rugositat. Respira a poc a poc, acostumant-se a l’aire sec del sol. Té les plantes dels peus arrugades i grises, igual que la punta de cada un dels dits de la mà. Les gotes salades abandonen la seva pell blanca per mullar la sorra. Està despullada. Amb els ulls tancats s’imagina el seu cos nu. Decideix moure el dit gros del peu dret, després aixeca per uns instants el genoll esquerra, uns segons més tard amaga les mans sota la sorra...i les torna a treure. Finalment obra els ulls i veu aquell cel blau massa blau. Està seca, només queda una gota que li va caient per la cuixa, resistint-se a morir. Cau, tot és quiet. Es tasta els llavis i són dolços, com a ella li agrada. Torna a tancar els ulls, es gira cap un costat i nota com els rínxols li pesen de mar i solitud. Ella, quieta, espera el no esperar.