Elles dues estaven assegudes a la vora de la font, l’altra al banc mig mullat, i crec que les que falten estaven dretes al centre del pati interior. Jo al terra mirant l’espectacle. Perquè és un espectacle veure’ns. En aquest moment era alegre, suau, com tot el matí. Avui mentre passejàvem ens he imaginat anant de viatge a Barcelona. Venir sense saber què ens trobaríem, venir i caminar pels carrers tan amples com estrets, venir sense que fos nostra...com ho és ara. I he pensat que, segurament, si ho poguéssim fer, Barcelona ens encantaria i la convertiríem en la nostra ciutat predilecte. I és nostra.
Hi passejo. Hi passejo sense parar últimament. De dia i de nit. Passo per un lloc, em giro, i hi torno a passar. No em canso, no em perdo, tot i a vegades no saber ben bé on sóc. És nostàlgica, negra, blanca i somrient. El silenci mai és silenci, però és seu, meu, i segurament vostra. I el mar sempre permet una fugida, una trobada, un cop d’aire fresc que reanima la foscor. Barcelona sense més, quina sort que tenim.
3 comentaris:
i tant, quina sort que tenim! Comparteixo el gust per aquesta ciutat, les ganes de passejar-la incansablement.
és bonica...
Bona descripció... Si fòssim de Mart i vinguèssim de viatge a la terra, segurament Barcelona seria la ciutat que tindria més dies en el nostre interrail. No creus?
Guarda sota el coixí parts de Barcelona ;-)
La teva amiga invisible... (ja no tant invisible)
Publica un comentari a l'entrada