La decisió de marxar a estudiar a Boston es va basar en un instint. No era qüestió de marxar a fora, era qüestió de tornar a allà. Perquè és això, un trajecte de tornada, un welcome back a no sé ben bé on. Què tenen a veure els 11 anys amb els 21? Què són 6 mesos comparats amb 7 anys? Com veuré el meu passat des del present? I com sabré viure en el futur del meu passat? No ho sé, ni m’importa saber-ho en aquests moments. Ara, més que mai, Boston és res. No sé què esdevindrà, què em donarà ni què li podré trobar jo...És una aventura dels quals no espero res, per poder-ho absorbir tot. I és ben estrany, perquè jo sempre he esperat, jo sempre he desitjat, jo sempre m’he il•lusionat...i ara, està allà, més a prop del que jo em puc arribar a imaginar, i no sóc capaç d’entrar-hi com estic acostumada a fer amb les coses...resto passiva, com si fos una onada on em vull submergir, però en lloc d’anar-la a buscar mar endins, l’espero a la costa.
4 comentaris:
quina sort una mica d'aire. quan no miris les coses d'aquí tornaran al seu lloc com si fossin una piloteta d'aquelles antiestrés recuperant la seva forma. fluuup.
esperant-te per quan tornis.
i que bé ara viure aventures. al gener, que és com que mai no passa res.
ets una dona afortunada. (afortun-ada, trrrr cx: so de gag)
Avui és 7.. i saps que va sempre després d'un 7? un 8..
L'aventura arriba...
No m'he pogut sentir més identificada. Anar a trobar al passat en el futur. Una ciutat que ja va significar alguna cosa important per tu i després de tant de temps, t'hi tornes a enfrontar. Serà magnífic el Boston dels 21, contempla el que pot ensenyar-te, sense prejudicis, però endinsa't en la onada, participa-hi, fes que Boston sigui com tu vols que sigui.
Bon viatge, Ada i bon courage.
Quan marxes? potser hauria de preguntar que quan arribes, quan t'inundes, quan el passat en llaunes de futur?
bonica
Publica un comentari a l'entrada