Riuràs i ploraràs i sentiràs com en certs moments tot s’apropa i en altres el món es fa inabastable. I t’intentaràs agafar a on sigui, a on puguis, per tal de que tornis a veure aquell bri de llum. I tot serà fosc i després et podràs menjar el món i veuràs com tens mil mans al teu voltant, o cap. I tot, en certa manera, dependrà de tu; de la teva força, del teu optimisme, de la teva capacitat de voler veure el món, la vida, d’una manera en concret. I et costarà enfocar les estrelles, però hi seran. Com també la boira que et posarà límits i et crearà angoixa, o potser no. Però aquesta opacitat desapareixerà i apareixerà la lluna enmig d’un cel matinal. I et tiraran a la piscina amb roba i et prendràs un cafè amb llet amagant-te del món sense intentar entendre’l. I saltaràs amb música i et deixaràs anar i emportar per masses de gent, fins que t’asseguis per recuperar la respiració. I respiraràs. Perquè és la base de tot, no fotem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada