Rojo otoñal

Li diuen rojo otoñal. Jo prefereixo dir-li granate d’hivern, primavera, estiu i tardor. Granate del passat, del present i qui sap si del futur. De nits desperta sola, acompanyada, feliç i angoixada. De somnis que encara recordo. Granate que troba a faltar, de tant en tant, al taronja. Que sap que tapa una versió d’ell mateix més trist, nostàlgic i pesant. Però què bonic. Granate d’espelmes cremant i algú que el veu per la finestra. De quadres penjats tard. Granate de saber el que vols, d’una fulla caient al mig de l’estany, d’una nota musical mig completa. De llibres llegits i llibres que s’esperen amb impaciència a la prestatgeria. Granate de nits de llavis i mans i suor. De passió. De riures i plors, de multituds i soledats. Granate d’olor a excitació. De plaer. De llum del dia que arriba massa aviat i de la lluna que trigava en aparèixer. Granate de bambes i jerseis, pantalons i gorres per abrigar del fred. Granate del que era, del que havia de ser i del que és. De força i paraules i voluntat. De llàgrimes. De somriures. D’hores d’estudi i de ment en blanc. De bogeria i massa serenitat. Granate que em parla; m’elogia i em critica. Que no fuig, i menys d'ell mateix. Que és i és i és i és. Vida.