dimecres, 26 de gener de 2011

Lectures existencialistes

According to Sartre, existentialists believe that we are all forced to sit for the final exam, “What does it mean to be a human being?” We answer this parent question of life in the ink of our choices and actions. Now, Kierkegaard, Gabriel Marcel, Miguel de Unamuno y Jugo, and other non-atheist existentialists would disagree with Sartre’s claim that there is no underlying plan in our lives, but all the existentialists concur that it is through our choices that we become who we are.
Basic writings of existentialism, Gordon Marino 

dimecres, 12 de gener de 2011

diumenge, 9 de gener de 2011

delessensacions

Aniré al bar de baix, m’asseuré a la terrassa i em demanaré un cafè amb llet que em costarà un dineral. Però no passa res, perquè el primer glop i la posterior calada del piti em sentiran com qualsevol altre diumenge senzill i lleuger.



El món en un cafè - 4t1a

divendres, 7 de gener de 2011

Quin dia és?

La decisió de marxar a estudiar a Boston es va basar en un instint. No era qüestió de marxar a fora, era qüestió de tornar a allà. Perquè és això, un trajecte de tornada, un welcome back a no sé ben bé on. Què tenen a veure els 11 anys amb els 21? Què són 6 mesos comparats amb 7 anys? Com veuré el meu passat des del present? I com sabré viure en el futur del meu passat? No ho sé, ni m’importa saber-ho en aquests moments. Ara, més que mai, Boston és res. No sé què esdevindrà, què em donarà ni què li podré trobar jo...És una aventura dels quals no espero res, per poder-ho absorbir tot. I és ben estrany, perquè jo sempre he esperat, jo sempre he desitjat, jo sempre m’he il•lusionat...i ara, està allà, més a prop del que jo em puc arribar a imaginar, i no sóc capaç d’entrar-hi com estic acostumada a fer amb les coses...resto passiva, com si fos una onada on em vull submergir, però en lloc d’anar-la a buscar mar endins, l’espero a la costa.

dimecres, 5 de gener de 2011

Barcelona

Elles dues estaven assegudes a la vora de la font, l’altra al banc mig mullat, i crec que les que falten estaven dretes al centre del pati interior. Jo al terra mirant l’espectacle. Perquè és un espectacle veure’ns. En aquest moment era alegre, suau, com tot el matí. Avui mentre passejàvem ens he imaginat anant de viatge a Barcelona. Venir sense saber què ens trobaríem, venir i caminar pels carrers tan amples com estrets, venir sense que fos nostra...com ho és ara. I he pensat que, segurament, si ho poguéssim fer, Barcelona ens encantaria i la convertiríem en la nostra ciutat predilecte. I és nostra.
Hi passejo. Hi passejo sense parar últimament. De dia i de nit. Passo per un lloc, em giro, i hi torno a passar. No em canso, no em perdo, tot i a vegades no saber ben bé on sóc. És nostàlgica, negra, blanca i somrient. El silenci mai és silenci, però és seu, meu, i segurament vostra. I el mar sempre permet una fugida, una trobada, un cop d’aire fresc que reanima la foscor. Barcelona sense més, quina sort que tenim.

dilluns, 3 de gener de 2011

Ah, que ja ha començat l'any nou?

Matins gelats amb boires que

no deixen veure quasi res.


Gener - Dêlen