T’apropes per darrere i t’asseus al meu costat. M’has trobat. I jo que no sabia que em buscaves. Mirem el mar que sempre és el mar i el cel que ha quedat després del fum de tants petards. Avui la llum crema i t’escolto el silenci. Et miro i veig que em demanes paraules, que les necessites perquè saps que jo les necessito. Les vols totes. I t’explico que vaig recórrer deu àlbums i vint llibretes, que vaig somniar amb aquella casa que encara sento tan meva però que me l’havien canviat tota. Que m’havia oblidat de com m’arribava a enganyar a mi mateixa. T’explico que és només un tema de consciència, no és pas que canviem tant. Que les arrels hi són, però es perden entre muntanyes de records que pensàvem que mai oblidaríem. I al final som com som sense saber ben bé per què. T’explico que jo no vaig cremar res a la foguera perquè el foc no sap cremar allò que ja viu cegament entre flames.
5 comentaris:
eh si, m'encanta...
brutal...i quanta raó
quina sentència final més encertada i com un supertrueno.
Uf! Preciós i intens, com tot allò que surt de l'ànima!
..."...perquè el foc no sap cremar allò que ja viu cegament entre flames..."... bo, fada, bo... com la guspira d'una flama, com un instant de llum entre tenebres, com un instant de negra nit -d'apagament de l'univers- enmig d'una platja assolellada... great!
Publica un comentari a l'entrada