Em vaig endinsar en aquest llibre sense saber ben bé què em trobaria, i a la segona pàgina ja estava totalment submergida en aquesta novel•la que em costa de descriure. No hi ha molta acció, no hi ha un o dos o tres únics personatges principals, no hi ha un narrador que ho explica tot. És una novel•la plena de cartes escrites per moltes persones, clar que hi ha unes més importants que altres, però m’atreviria a dir que a tots se’ls trobaria a faltar si no hi fossin, tots aporten el seu gra de sorra en aquesta història entranyable. Per què sí, és entranyable; cada un dels personatges (per molt que puguin ser males persones), el lloc on es produeixen els fets, la història que s’explica.
El llibre està escrit amb tendresa, amb humor, amb la màxima cura sobre la caracterització dels personatges, i amb una ironia subtil que fa que somriguis, i que el mateix títol ja insinua. No hi ha res com veure a algú davant d’un llibre amb un somriure als llavis, no hi ha res millor que trobar-te endinsat en un món diferent en el que vius, i que la felicitat que et produeix es vegi reflectida en la realitat. Crec que és la grandesa d’aquest llibre, que està escrit tan humanament, que és impossible no acabar adorant cada un dels personatges i tot el que escriuen. Potser el que captiva més és la innocència d’alguns d’ells, que a la vegada es barreja amb la seva gran intel•ligència en la vida.
La novel•la, tot i ser de ficció, està basada en fets reals. Guernsey, una petita illa entre Gran Bretanya i França, va ser envaïda pels alemanys durant la II Guerra Mundial. En aquest context, l’autora crea la història d’una societat literària formada de manera accidental a causa de l’ocupació. Aquest grup donarà lloc als nexes entre tots els personatges de la novel•la, i arribarà fins a Londres, on una escriptora popular entrarà en contacte amb la societat i s’interessarà per la seva història. Suposo que a l’escriptora londinenca, Juliet Ashton, li passa el mateix que ens passa a nosaltres els lectors, s’enamora de les persones que viuen a la petita illa del canal. Però, no com nosaltres, la Juliet té la sort de poder-los conèixer en persona...no sabeu com l’envejo...
Us diria que és una novel•la sense res d’especial, però amb tot alhora. Que està escrita amb la intenció, crec jo, d’explicar una història terriblement dura amb amor, alegria i una innocència que no treu importància a la crueltat dels fets. Et deixa amb les ganes d’anar fins a França i agafar el primer vaixell que et porti fins a Guernsey per anar fins la punta de cada penya-segat i travessar els seus camps respirant la brisa marina...abans no sabia ni que existia, i ara és un dels meus destins obligats.
L’altre dia parlava de les dolces cançons i, si utilitzo l’adjectiu també per alguns llibres, aquest és un dels seus màxims exponents...
Us deixo amb un petit fragment
Fragment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic.
El llibre està escrit amb tendresa, amb humor, amb la màxima cura sobre la caracterització dels personatges, i amb una ironia subtil que fa que somriguis, i que el mateix títol ja insinua. No hi ha res com veure a algú davant d’un llibre amb un somriure als llavis, no hi ha res millor que trobar-te endinsat en un món diferent en el que vius, i que la felicitat que et produeix es vegi reflectida en la realitat. Crec que és la grandesa d’aquest llibre, que està escrit tan humanament, que és impossible no acabar adorant cada un dels personatges i tot el que escriuen. Potser el que captiva més és la innocència d’alguns d’ells, que a la vegada es barreja amb la seva gran intel•ligència en la vida.
La novel•la, tot i ser de ficció, està basada en fets reals. Guernsey, una petita illa entre Gran Bretanya i França, va ser envaïda pels alemanys durant la II Guerra Mundial. En aquest context, l’autora crea la història d’una societat literària formada de manera accidental a causa de l’ocupació. Aquest grup donarà lloc als nexes entre tots els personatges de la novel•la, i arribarà fins a Londres, on una escriptora popular entrarà en contacte amb la societat i s’interessarà per la seva història. Suposo que a l’escriptora londinenca, Juliet Ashton, li passa el mateix que ens passa a nosaltres els lectors, s’enamora de les persones que viuen a la petita illa del canal. Però, no com nosaltres, la Juliet té la sort de poder-los conèixer en persona...no sabeu com l’envejo...
Us diria que és una novel•la sense res d’especial, però amb tot alhora. Que està escrita amb la intenció, crec jo, d’explicar una història terriblement dura amb amor, alegria i una innocència que no treu importància a la crueltat dels fets. Et deixa amb les ganes d’anar fins a França i agafar el primer vaixell que et porti fins a Guernsey per anar fins la punta de cada penya-segat i travessar els seus camps respirant la brisa marina...abans no sabia ni que existia, i ara és un dels meus destins obligats.
L’altre dia parlava de les dolces cançons i, si utilitzo l’adjectiu també per alguns llibres, aquest és un dels seus màxims exponents...
Us deixo amb un petit fragment
A banda del meu interès pel seu interès en la lectura, m'he enamorat de dos homes: l'Eben Ramsey i en Dawsey Adams. En Clovis Fosey i en John Booker m'agraden. Vull que l'Amelia Maugery m'adopti, i jo vull adoptar a la Isola Pribby. Deixaré que percebeu els meus sentiments per L'Adelaide Addison (Srta.) llegint les seves cartes. La veritat és que estic vivint més a Guernsey que a Londres, de moment faig veure que treballo amb una orella parada esperant sentir com el correu cau dins la bústia, i quan el sento, baixo les escales a tota pressa, esbufegant pel proper fragment d'història.
Fragment d'una carta de la Juliet Ashton a Sidney Scott, el seu editor i gran amic.
1 comentari:
Pioneer, hem de proposar aquest viatge a les humanistes!! A no ser que tinguessis pensat fer-lo amb l'amor, però bueno, nosaltres també som amor!
Carla.
Publica un comentari a l'entrada