A Boston durant sis mesos de l’any que
ve. De gener a finals de maig, potser fins i tot una mica més. Allà on durant
l’hivern neva sovint i per Nadal posen música pel carrer. Allà on el vidres del
Hancock il·luminn cada matí i cada vespre la resta de la ciutat amb pintura
taronja. Diuen que podré resseguir les passes que ja vaig fer amb 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 anys,
ficar-me pels mateixos racons que vaig descobrir tota sola, i mirar des del
futur allò que un dia va ser present. Podré sentir dir el meu nom amb les ‘a’s
quasi ‘o’s i gaudir al intentar ficar-me una altra vegada dins l’accent
americà. Es veu que m’esperen, que estan contents. I jo, que torno i deixo, al igual que deixaré al tornar. I això
sembla que ja comença, que es posa en marxa, la muntanya russa sentimental...ui
si sentimental...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada