Em poso la samarreta. Avui fa un dia radiant de primavera, quasi d’estiu. Pel carrer em creuo amb barcelonins i no barcelonins que van vestits igual que jo. Una dona d’uns 80 anys porta penjada de la seva bossa la bufanda del Barça. Una càmera em para per fer-me unes preguntes sobre el partit. Només són les 10 del matí. “Patirem avui?”, “Guanyarem avui?”, “Què farem avui?”. Coneguts m’ho pregunten, desconeguts també. Em costa reaccionar quan sento que algú parla del Barça, i veig que es dirigeix cap a mi. “Que fas propaganda del Barça?” No, simplement faig equip, li responc. És un soci que porta la insígnia de plata, un home gran, però no és dels pessimistes. Està orgullós de les noves generacions barcelonistes que estan pujant. Avui la ciutat somriu, almenys jo la veig somriure. Passi el que passi, el dia d’avui ha d’acabar amb una ovació final.
2 comentaris:
uf uf uf...
la uni és plena de samarretes blaugrana... algunes mirades també, he sentit més d'un cop ja..: estic tan nerviós!
i si, acabarà amb una ovació, passi el que passi!
fins ara!
...una ovació, sí, però una ovació per la vida, per la creació i el sol que sortirà demà... perquè, benvolguda Ada, ABANS I DESPRÉS del Barça hi ha, hi havia, i hi haurà, vida; perquè ENÇÀ i ENLLÀ del Barça hi havia, hi ha, i hi haurà vida...
...i que guanyi, sí, que guanyi el Barça, però tu m'entens, oi? Un petonàs... ok, culerona?
Publica un comentari a l'entrada