Fa uns dies em vaig trobar Un hivern plàcid, de Miquel Martí i Pol, sobre el meu llit. Vaig anar-li a preguntar a la meva mare si en sabia alguna cosa, perquè jo aquest llibre no l'havia vist mai. Va posar una cara d'estranyada i res més. Aleshores vaig entrar a l'habitació del meu germà, li vaig ensenyar el llibre, i em va dir: sí, no me'l vas deixar tu? Jo li vaig dir que no, que no em sonava de res...ell, però, em va assegurar que sí, que li havia deixat feia un temps i que no me'n deuria recordar.
D'acord, no li vaig posar gaires pegues...només faltaria.
Un cop a la meva habitació, amb el meu nou llibre a la mà, vaig llegir els versos que surten a la portada:
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Només quatre versos, extrets del poema que dóna nom al llibre sencer.
I són tardes d'hivern, ja ha arribat l'hivern? (...On ha anat la tardor?) No ho sé, no sé si arriba el 21, el 22 o el 23, i la veritat és que m'és indiferent. Perquè avui era un dia d'hivern de pluja constant i boira encegadora. Quasi no he sortit de casa, quasi no he volgut sortir de casa.
Miquel Martí i Pol m'ha acompanyat, i crec que em seguirà acompanyant.
Plou sense gens d'esforç, aquesta tarda,
i et farà falta tota la cautela
per evitar que el cor, impenitent,
t'arrossegui als dominis de l'Esfinx
i un altre cop et sentis absurdament culpable.
Perceptiblement fràgil, la bellesa
d'aquest instant se't pot trencar a les mans
amb un sol gest inhàbil de refús.
I tanmateix, que dura l'exigència
d'un temps que saps incert i vulnerable,
però que sent com l'únic referent
que et permet sobreviure. Més enllà
de l'angoixa i del goig, alguna veu
remotament amiga salmodia
tristíssimes cançons que t'obstinaves
a oblidar i ara et falquen l'existència.
La música - Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada