dijous, 16 de desembre del 2010

Cicatrius

Tinc una nova cicatriu a l’espatlla dreta. És curiós, com un cop o una rascada que et fas en un moment donat pot acabar marcant el teu cos per la resta de la teva vida. Si la lesió és mínimament greu i t’han de posar punts ja sospites de que et quedarà marca. Però hi ha mals que duren menys; potser 5, 10 minuts. Maleeixes el dolor i dius paraulotes, o potser quasi ni t’adones de que se t’ha escardat una miqueta de res la pell. Jo em vaig clavar un petit vidre un dia al bar Paraules. Tal com va entrar me’l vaig treure, i aquella anècdota, que qualsevol oblidaria, restarà sempre en mi perquè tinc una fina línia que m’ho recorda. I aquesta última de l’espatlla, que me la vaig fer donant-me un cop contra el canto d’una prestatgeria. Sí que va fer mal sí, i anava traient un líquid transparent molt desagradable. El mati següent ja quasi no tenia res, i jo que me n’havia oblidat quasi del tot, fins ara. La pell es tanca, però la uniformitat ja no torna. Aleshores no només tu les descobreixes, sinó que les altres persones també, i el teu cos es transforma en un diari personal dels teus mals. Però suposo que aquestes són fàcils d’identificar, dins del que cap, i saps que la pell acaba cicatritzant. Però quan el cop transcendeix el cos...? Quan tot deixa de ser físic...? Quan tot és més difícil de veure...? De què pots tenir certesa aleshores?

4 comentaris:

Obervadora ha dit...

És curiós el cos, sovint... La teva història em recorda a una de meva on el protagonista és la mà i el malvat un cafè bullint.

Jo diria que... són cicatrius que et recorden petites aventures quotidianes. Records de la guerra del dia a dia.

Raquel ha dit...

Em recorda als dies en que jugava a fútbol. Era una patata com a delantera, però era la posició en la que m'havien posat. Era petita, totes les noies amb les qui jugava eren bastant més grans que jo. Recordo que queia, em feia mal i em quedava ajaguda, fins que un dia en Toño (el meu entrenador) em va agafr i em va dir que malgrat caigués m'havia d'aixecar. "Toño me he hecho daño" "y qué?" em va respondre. "Crees que las otras no se hacen daño cuando caen? Miralas, se levantan y van a por el balón". Des d'aquell dia quan queia m'aixecava i seguia corrent, encara que no toqués pilota i seguís sent una patata, era una patata que corria i intentava fer les coses el millor que podia.
El genoll i la sang rajava, però sabia que seria més gran el plaer d'aconseguir tocar la pilota que el mal que m'estava fent la ferida.

Marina ha dit...

Vaig viure l'incident en primera persona. Tot es degué a l'alçada considerable de la senyora A.B. en proporció a la col·locació de la prestatgeria... A.B. va engegar una colla de renecs, en dono fe. És La Herida, Dürbruch que ja s'acosta... L'Apocalipsi i els set genets. Dia 20 a primera hora... Coming soon! Cada cos és el mapa físic d'una vida. El polític és un mapa interior, i, ja saps, com en geopolítica i Realpolitik, les fronteres fluctuen... O no? Estic en un penós estat després de la festa del Bus XD

ester ha dit...

saps? sembles la Carrie Bradshaw al final d'un capítol de Sexo en Nueva York amb aquest escrit... :P