dimecres, 28 d’abril de 2010

L'ovació final

Em poso la samarreta. Avui fa un dia radiant de primavera, quasi d’estiu. Pel carrer em creuo amb barcelonins i no barcelonins que van vestits igual que jo. Una dona d’uns 80 anys porta penjada de la seva bossa la bufanda del Barça. Una càmera em para per fer-me unes preguntes sobre el partit. Només són les 10 del matí. “Patirem avui?”, “Guanyarem avui?”, “Què farem avui?”. Coneguts m’ho pregunten, desconeguts també. Em costa reaccionar quan sento que algú parla del Barça, i veig que es dirigeix cap a mi. “Que fas propaganda del Barça?” No, simplement faig equip, li responc. És un soci que porta la insígnia de plata, un home gran, però no és dels pessimistes. Està orgullós de les noves generacions barcelonistes que estan pujant. Avui la ciutat somriu, almenys jo la veig somriure. Passi el que passi, el dia d’avui ha d’acabar amb una ovació final.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Yin i Yang





Yin: fosc, pesat, dèbil, a baix, terra, femení
Yang: brillant, lleuger, fort, a dalt, cel, masculí

˝Quin és millor?˝

Des del meu punt de vista femení i occidental em surt dir murmurant fluixet i amb mala cara: el Yang, això és molt masclista!
Però no, es veu que no. Que un no és millor que l’altre, són complementaris...i ja està.
Però realment ho podem mirar sense aplicar els nostres judicis del bé i del mal? Per què associem de forma tan immediata les característiques del Yin als defectes, i les del Yang a les virtuts? Com és que hi ha gent que ho fa i altra gent que no?
Després d’escoltar la resposta: cap dels dos és millor que l’altre, m'he quedat parada perquè sembla impossible, i em costa de creure que l’associació de bo i dolent es pugui deixar de fer.
Podem entendre’ls com a oposats però sense classificar-los en el món de la nostra moral?

dimecres, 21 d’abril de 2010

Infinitamente


La mañana está...Soleada
por tus besos que...Se escapan.
Busco tus rincones...Serenos,
para esconder...Mis dedos.

Interminación,
tus piernas de infinitamente piel,
las ondas de tu voz,
tus átomos de unión...
está todo en extinción.

Ya casi estoy.

diumenge, 18 d’abril de 2010

De tant en tant, justícia

Obama obliga els hospitals a donar a les parelles gais els mateixos drets que a les heterosexuals


EL PERIÓDICO, 17 d'abril 2010. Idoya Noain, Nova York.


Janice Langbehn va agafar ahir el telèfon, sorpresa per l’efecte Obama. Una injustícia de què va ser víctima aquesta dona de Lacey, a l’estat de Washington, va inspirar el president dels EUA a fer dijous el seu pas més important –per ara– per acabar amb la discriminació dels homosexuals. Ha instat la seva secretària de Salut a dictar normes que obliguin els hospitals a donar a les parelles gais els drets de visita de què disfruten els heterosexuals i a reconèixer la seva capacitat per prendre decisions mèdiques sobre les seves parelles.

Aquests drets se li van negar a Langbehn el 2007. El febrer d’aquell any, aquesta treballadora social acabava d’embarcar a Florida en un creuer amb Lisa Pond, la seva parella durant 18 anys, i tres dels seus fills. A la coberta, Pond va tenir un aneurisma cerebral i va ser traslladada a un hospital de Miami.

Langbehn i els tres fills, segons la notícia que va publicar l’any passat The New York Times, van seguir l’ambulància en un taxi, però quan van arribar al Jackson Memorial un treballador social va informar la dona que no podria obtenir informació sobre Pond sense determinats documents. El treballador, segons una demanda que Langbehn va presentar després, li va dir que era en «una ciutat i un estat antigai», una frase que l’hospital desmenteix.

Tot i que Langbehn sí que tenia la documentació necessària on se li reconeixien poders i va fer que l’enviessin per fax a l’hospital, no va ser informada immediatament de la situació de la seva parella. Va passar vuit hores a la sala d’espera, on només va tenir dues breus trobades amb els metges. En una li van demanar permís per controlar l’activitat cerebral de Pond. A l’altre li van dir que no hi havia esperança.

Només li van deixar veure la dona amb qui havia compartit la seva vida cinc minuts, quan rebia l’extremunció, i encara que va insistir perquè deixessin als nens veure la seva mare i fins i tot va ensenyar els certificats d’adopció, no ho va aconseguir. Quan la germana de Pond va arribar a l’hospital ella sí que va rebre immediatament informació. Finalment, Langbehn i els seus fills van poder entrar a l’habitació. Pond, ja inconscient, va morir unes hores després. Tenia 39 anys.

Obama va denunciar dijous barbaritats com aquesta, així com la que també han patit viudos i viudes i membres d’ordes religiosos, a qui també permetrà designar les persones que volen al seu costat en un hospital o prenent decisions mèdiques per ells.

«Massa sovint es fa patir i fins i tot morir la gent en soledat, denegant el consol de la companyia en els últims moments, mentre es deixa un ésser estimat preocupat i fent voltes pel passadís», va criticar Obama, que va assegurar que el canvi permetrà que doctors i infermeres tinguin més informació sobre medicacions, historials mèdics i necessitats dels pacients.

Trucada inesperada

Nombrosos grups d’activistes i juristes en pro de la igualtat van reconèixer la transcendència de la decisió d’Obama com «un pas importantíssim». Però la més feliç possiblement era Langhben.

Dijous a la nit encara no havia desconnectat el telèfon i va poder rebre la trucada d’Obama des de l’Air Force One i emocionar-se al veure que el president coneixia el seu cas. «Em va demanar disculpes per la manera com vam ser tractats –va dir–. Els tres últims anys això és l’únic que he demanat a l’hospital, però encara avui es neguen a disculpar-se davant dels nens i amb mi pel fet de deixar morir Lisa sola». «Sempre he dit –va afegir– que donar la mà a algú al llit de mort no és un dret per als homosexuals, és un dret humà».

dilluns, 12 d’abril de 2010

Després de 16 anys...

A quina escola anaves abans de marxar a Estats Units?







Retrobaments inesperats!

divendres, 9 d’abril de 2010

I think I'll go to Boston


A Boston durant sis mesos de l’any que ve. De gener a finals de maig, potser fins i tot una mica més. Allà on durant l’hivern neva sovint i per Nadal posen música pel carrer. Allà on el vidres del Hancock il·luminn cada matí i cada vespre la resta de la ciutat amb pintura taronja. Diuen que podré resseguir les passes que ja vaig fer  amb 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 anys, ficar-me pels mateixos racons que vaig descobrir tota sola, i mirar des del futur allò que un dia va ser present. Podré sentir dir el meu nom amb les ‘a’s quasi ‘o’s i gaudir al intentar ficar-me una altra vegada dins l’accent americà. Es veu que m’esperen, que estan contents. I jo, que torno i deixo, al  igual que deixaré al tornar. I això sembla que ja comença, que es posa en marxa, la muntanya russa sentimental...ui si sentimental...

Que és Boston, Barcelona, Lexington i el granate de la meva habitació.
Que és el 8 el que ho fa tot, i la il·lusió la que li dóna força.




divendres, 2 d’abril de 2010

Chillida - Leku

"Desde el espacio
con su hermano el tiempo
bajo la gravedad insistente
con una luz para ver como no veo.
Entre el ya no y el todavía no
fuí colocado.
El asombro ante lo que desconozco fue mi maestro.
Escuchando su inmensidad.
He tratado de mirar, no sé si he visto."

- Eduardo Chillida