Els mons

Avui jo estic bé i tu estàs trista i ell simpàtic i ella enfeinada i ell cansat i ella carinyosa i ell dubitatiu. I tots estem una mica callats en aquest món tan sorollós. Avui no cal cridar ni muntar grans espectacles, avui n’hi ha prou amb el silenci d’una mirada i el somriure d’un desconegut. Amb els mons de cadascú que, sense que ens adonem, no paren de saludar-se i d’acomiadar-se i de tornar-se a trobar. Corren lliures de la nostra consciència. I ens peguem i riem i ens insultem, ens fem un petó a l’ull i ens tanquem la porta als nassos. Ballem i ens donem l’esquena. Fem l’amor. Ara ell va cap a ella, jo vaig cap a ell, tu véns cap a mi, ella ve cap a tu. Després, potser, ell estarà amb ell, jo estaré amb ella, i tu estaràs amb ella. I amb tot això tu segueixes on estàs ara, igual que ell, ella i l’altre. I jo segueixo asseguda en aquesta cadira. No m'he mogut.